07 September 2010

Les consonants sonores a final de paraula II

A l'entrada anterior em vaig oblidar d'explicar per què és tan important poder pronunciar les consonants sonores a final de paraula com a sonores enlloc de com a sordes. No es tracta només de voler assolir un nivellàs d'anglès per poder fardar amb els amics. Del que es tracta en realitat és d'evitar malentesos, i d'ajudar a que t'entenguin quan parles anglès. Indirectament, ajuda a aconseguir una millor comprensió de la llengua parlada.

Per un angloparlant, per exemple, beck (/bɛk/) no sona igual que beg (/bɛɡ/). Per tant, si pronunciem totes dues paraules de manera igual, es presta a confusió. A mi mateix m'ha passat a vegades, quan alguna persona catalana em malpronunciava alguna paraula en anglès amb so consonàntic sonor al final, i jo la confonia per una altra paraula amb la vocal sorda al final.

En fontètica, la presència de parells de paraules on una petita diferència en un so que és altrament igual produeix un canvi de significat és el que determina si tots dos sons en qüestió son fonemes. N'hi ha molts d'exemples, que em fa mandra llistar ara :). El que és important és adonar-se que realment importa pronunciar les consonants sonores com a sonores a final de paraula.

Una altra cosa que se'm va oblidar d'explicar és que la s a final de paraula precedida d'un so sonor (incloent les vocals) tendeix a adquirir la sonoritat o no sonoritat del so anterior (a l'inrevés que en català, on la s es sonoritza segons el so consonàntic posterior) i a sonoritzar-se. Així, una paraula tan senzilla com is no es pronuncia */ɪs/, sinó /ɪz/, la raó essent que la s final ve precedida d'un so sonor (la vocal). Hi ha segurament moltes excepcions a aquesta regla, que un va aprenent, però això no treu que sigui una regla útil de recordar. De fet, més que en regles, a mi m'agrada pensar en eines que ens ajuden a millorar la pronúncia.

06 September 2010

Les consonants sonores a final de paraula I

Fa temps que vull parlar sobre un detall de la pronúncia de l'anglès que, en general, costa molt als catalanoparlants. Es tracta de les consonants sonores en posició final de paraula. Específicament, aquelles que no ocorren en català, com són la b, g, d, z o la v.

Sempre he considerat que, com a parlant no natiu d'anglès, aquest era un dels meus punts febles. Constantment tinc la sensació que m'haig de recordar de pronunciar, per exemple, una b i no una p. És clar, en català la p i la b sonen iguals a final de paraula, totes dues es converteixen en p. En termes una mica més tècnics es diu que es desonoritzen, o es neutralitzen. El mateix passa amb la s i la z, la g i la k (la c), la d i la t. La v no apareix així tal qual a final de paraula en català, però igualment els parlants típics tendeixen a convertir el so de v final en anglès en un so de f, per exemple pronunciant la paraula love amb una f (un so clarament sord) al final.

El que vull presentar aquí és una petita estratègia que em vaig inventar fa anys per poder pronunciar millor aquestes consonants sonores en posició final. Confesso que sempre hi tindré dificultats, vaig aprendre l'anglès ja de massa gran. Tot i així, la meva tècnica dóna resultats força convincents.

Es tracta de pronunciar les paraules afegint un lleu so de vocal neutra al final, després de la consonant sonora. Per exemple, enlloc d'intentar pronunciar una paraula com big directament així /bɪg/, un s'imagina una vocal neutra al final, i pronuncia internament /bɪgə/. Aleshores, a poc a poc un va practicant de reduir la durada d'aquesta vocal coixinet, fins que es pot pronunciar quasi sense fer-la servir.

El cas de la v mereix una menció especial. Per produir aquest so s'ha de començar a partir de la f nostra. Aleshores, s'ha de practicar d'introduir la vibració de les cordes vocals. És difícil explicar exactament com fer-ho. El que sí que està clar és que la posició de les dents i els llavis és la mateixa, o molt semblant, en anglès i en català.

Bona sort i fins aviat!