tag:blogger.com,1999:blog-36431591682074381642023-11-15T13:06:03.325-05:00Anglès per catalansFonètica anglesa per catalanoparlants.Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.comBlogger14125tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-43007997708323951062013-10-04T06:47:00.001-04:002016-07-26T03:18:38.758-04:00L'accent a la primera síl·labaFa dies que vull parlar d'un tret característic de l'anglès que penso que no s'explica prou, i que en canvi ens pot obrir una porta fàcil vers l'adquisició d'una entonació més autèntica. Abans de tirar endavant, però, crec que cal que expliqui què vull dir amb <i>entonació</i>.<br />
<br />
Per entonació entenc tota una sèrie d'elements de la parla que acompanyen els fonemes pelats, i que reforcen la comprensió del que es diu a temps real, alhora que n'amplien el context i significat. Dins de l'entonació incloc l'accent, la prosòdia, l'èmfasi i el ritme de la parla.<br />
<br />
Al meu parer, l'ensenyament de l'anglès hauria d'imitar fidelment l'adquisició del llenguatge per part dels nadons, amb algunes excepcions notables, sobretot aplicables als adults. Aquesta idea em ve d'una observació que vaig fer fa molt de temps (ai las, els meus fills es fan grans, igual que jo!). Havia observat que uns dels primers aspectes de la llengua que aprenen els nadons són el ritme i l'entonació. Recordo moltes anècdotes de sentir-los repetir, fins i tot abans de saber formar cap paraula, l'entonació i el ritme de frases senceres que els hi acabàvem de dir. L'avantage d'aprendre l'entonació abans que el vocabulari és que allibera una part del cervell per a altres tasques més senzilles però gratificants. Una d'aquestes tasques és, senzillament, crear una frase. Una altra tasca és el posar l'accent a la paraula.<br />
<br />
Per dir-ho d'una vegada, l'accent de l'anglès no funciona igual que en català. En anglès l'accent no és explosiu i dominant. Una paraula no té només una síŀlaba accentuada que elimina la competència fònica de les síŀlabes del costat. Una paraula pot tenir més d'un accent. Quan ens trobem amb una paraula de dues o més síŀlabes, podem concloure sense gaire por a equivocar-nos gaire que té dos accents. Un de primari i un de secundari.<br />
<br />
El que nosaltres els catalanoparlants entenem per <i>accent</i> es tracta generalment de l'accent primari d'una paraula en anglès. L'accent secundari es un èmfasi de volum inferior, de fet un canvi de to (com si casnviéssim de nota musical), però perceptible, que té una tendència a produir-se a la primera síŀlaba. Vull posar la paraula <i>impossible</i> com a exemple. Aquesta paraula es transcriu fonèticament així:<br />
<span style="background-color: white; font-family: "lucida sans unicode";"><br /></span>
<br />
<div style="text-align: center;">
<span style="background-color: white; font-family: "lucida sans unicode";">ɪ̀mpɑ́səbəl</span></div>
<br />
Observeu que la primera síŀlaba du un accent cap enrere, que indica que és secundari, i que la <span style="background-color: white; font-family: "lucida sans unicode";">ɑ́</span> du un accent cap endavant, que vol dir que l'accent és primari, o el més fort. Com ens ho fem, doncs, per pronunciar una cosa així?<br />
<br />
La manera que jo he desenvolupat al llarg dels anys és pronunciar la primera síl.laba amb igual de força que la que té l'accent, exagerant-ne el to, <i>á la </i>Mary Poppins. Gradualment, a mesura que t'exposes a exemples reals i vas aprenent-ne, pots començar a adoptar una entonació més subtil i precisa. Per precisa vull dir que l'accent secundari és com un accent tonal. És a dir, la síŀlaba que el porta canvia de tonalitat, sovint a més agut. Sigui com sigui que el fem, es important, però, ser conscient que aquest accent no és opcional, sinó que és essencial per a la comprensió.<br />
<br />
Per resumir, el primer que cal és adonar-se que una paraula pot tenir més d'un accent. Segon, que aquest accent és en gran part tonal. Tercer, que ens cal estar exposats a exemples reals a diari per poder-lo copsar. Per tant, en una entrada més endavant tinc planejat d'incloure arxiu de sons amb exemples sobre aixó. Stay tuned!Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-19981063194018243522013-09-28T08:05:00.000-04:002013-09-28T08:56:19.323-04:00Com no parlar com la senyora BotellaFa setmanes que escolto tota mena de comentaris sobre l'anglès parlat de la senyora Ana Botella durant la traca final de selecció de la nova ciutat olímpica. En principi, no és un tema que m'importi gaire, perquè no em sembla de bon gust criticar ningú pel seu nivell d'anglès, ni penso que sigui realment una obligació parlar-lo bé en aquest món globalitzat. Per mi, és clar, és un plaer i una causa d'orgull i una mostra de germanor haver fet l'esforç durant molts anys d'incrementar els meus coneixements sobre aquest tema, i un privilegi poder ajudar ningú que es trobi en el mateix camí que jo: el camí del perfeccionament de l'anglès parlat.<br />
<br />
Tot i així, em sembla adient utilitzar el que sento al <a href="https://www.google.com/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=2&cad=rja&ved=0CDYQtwIwAQ&url=http%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3DSluVUMq0Q4g&ei=Z79GUsXVBIGxtAaWrYH4DA&usg=AFQjCNGFEKm8pLL9DzrD1064lL0cOP151Q&sig2=Pltn9tn_XeXV_XwxdQiPiA&bvm=bv.53217764,d.Yms">discurs de la senyora Botella</a> per fer-ne una reflexió que pugui ser útil a més gent, fins i tot una inspiració. Quines són les lliçons que s'extreuen de la pronúncia maldestra d'aquesta senyora? Jo crec que n'hi ha tres de principals, si no hi comptem la cadència i el ritme, que és una àrea francament avançada: la pronúncia de la R, la confusió amb les vocals, i la manera de fer les esses inicials abans de consonant. Si la senyora Botella hagués posat una mica d'esforç en aquests tres punts, ningú no s'hi hauria ficat amb ella–amb excepció de la malaguanyada frase del cafè amb llet. Per cert, vaig trobar més ofensiva la menció al Madrid dels Àustries, però potser és per les meves tendències polítiques.<br />
<br />
<b>La famosa R</b><br />
Conec un català resident als EUA de fa 20 anys que encara pronuncia les erres com un escocès borratxo, o com el Sean Connery a <i>Highlander</i>. Segons com es miri, és un tret perdonable, fins i tot <i>charming</i>, però jo sóc del parer que ens hauríem d'esforçar per eliminar-lo de la nostra parla en anglès. Fa temps que penso en escriure una entrada de blog sobre el tema de la R en anglès, però aquí senzillament parlaré d'allò més bàsic. El meu consell és senzill: no la feu com en català. No és mai, mai, mai una R a modus <i>jackhammer</i>. Es tracta d'una R on la llengua ni tan sols toca el paladar. La punta de la llengua es recargola cap endins, apuntant a un lloc imaginari entre les genives i el centre del paladar. La llengua resta allà flotant, no toca re. Així és com ha de ser. A no ser que visqueu a Escòcia, com ja he dit.<br />
<br />
<b>Les vocals</b><br />
He parlat sobre les vocals una mica ja en el meu blog. N'hi hauria com per dedicar-hi tot un volum sencer, però el meu consell bàsic és aquest: sigui la que sigui, no la pronunciïs com en català (amb poques excepcions). Per exemple, una paraula inofensiva com <i>tractor</i>–perquè es noti un dels meus hobbies. <i>Tractor</i> no es diu tractor. Deixant de banda l'accent i les consonants, a <i>tractor</i> no hi ha una A com la del català, i certament no hi ha una O. El que hi ha és una A estranya que jo la percebo a mig camí entre A i E, i una O que és (sorpresa!) una vocal neutra pura i dura. Conclusió: no ens guiem pel que està escrit, mai, i sobretot amb les vocals.<br />
<br />
<b>La S inicial abans de consonant</b><br />
Aquest és un altre tema que requeriria una entrada sencera de blog, ho sé. Senzillament, cal fer el possible per eliminar la E que se'ns cola davant de la S. Per exemple, <i>spoon</i> no es diu <i>espoon</i>. Com s'elimina aquesta S, i per què hi insisteixo tant? La segona pregunta és més fàcil de respondre. Hi insiteixo perquè afegir una E davant de la S pot impedir que entenguin el que diem. Com eliminar aquesta S epentètica? No sé si es pot eliminar al 100%, sobretot si has après l'anglès de gran. El que sí que es pot fer es practicar de dir la S sola, allargada, exagerada fins i tot, i a poc a poc anar reduint la duració del so fins que pugui enllaçar naturalment amb la resta de la paraula. Un dia d'aquests ho explicaré més a fons.<br />
<br />
Doncs au, això és tot. Perdoneu els meus errors de tipografia. Acabo de passar-me a un teclat espanyol, i puc dir ben bé que això és un infern. Fins a la pròxima!Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-22853219022012036602012-06-26T03:50:00.000-04:002012-06-26T03:50:04.856-04:00Les consonants b, d i g en anglèsEl català té una manera molt peculiar de pronunciar la b, d i g, que no es correspon directament amb la manera com aquestes consonants es pronuncien en anglès. Segons com, això pot crear confusions en aquelles persones que ens escolten. Tot i així, hi ha un cert paral·lelisme entre els sons catalans i anglesos que ens pot ser útil per interioritzar i automatitzar-ne la pronúncia.<br />
<br />
En català, a principi de paraula, les consonants b, d i g es pronuncien amb els fonemes <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/b/</span>, <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/d/</span>, i <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/g/</span>. Aquests són els sons, diguem-ne, bàsics. Si pronuncies les paraules <i>bo</i>, <i>dia</i> i <i>gana</i>, sabràs de què parlo. Tots tres sons tenen una característica en comú: són consonants oclusives i sonores. Oclusiva vol dir que la consonant es produeix després d'un tancament (oclusió) breu de la boca. Sonora vol dir que les cordes vocals vibren en produir-se la consonant. Una és labial (<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/b/</span>), l'altra és dental-alveolar (<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/d/</span>), i la tercera és gutural (<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/g/</span>).<br />
<br />
A més, també en català, sobretot entre vocals (però no exclusivament), tenim uns altres sons alternatius per b, d i g, que no constitueixen fonemes. Això vol dir que, encara que pronunciéssim el so bàsic, no canviaria el significat de la paraula pronunciada. D'aquests sons se'n diuen al·lòfons. Se'ls representa amb els símbols <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/<span style="background-color: white;">β</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span> <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ð</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span> i <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ɣ</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span>. Tots tres sons tenen una cosa en comú (</span><span style="background-color: white;">a part del fet que s'escriuen amb lletres gregues</span><span style="background-color: white;">): són consonants aspirades. Això vol dir que l'aire flueix per la boca mentre es pronuncien. Prova de pronunciar les paraules <i>abans</i>, <i>cada</i> i <i>agafar</i>, i fixa't en com es diferencien la b, d i g de les de </span><i>bo</i><span style="background-color: white;">,</span><span style="background-color: white;"> </span><i>dia</i><span style="background-color: white;"> </span><span style="background-color: white;">i</span><span style="background-color: white;"> </span><i>gana.</i><br />
<i><br /></i><br />
Aquesta alternància d'al·lòfons de b, d i g del català no existeix en anglès. En anglès, la b, d i g <i>sempre</i> es pronuncien <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/b/</span><span style="background-color: white;">,</span><span style="background-color: white;"> </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/d/</span><span style="background-color: white;">, i</span><span style="background-color: white;"> </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/g/</span><span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">. És a dir, amb el mateix so que en català fem servir a principi de paraula. Per tant, quan parlem en anglès, els catalanoparlants ens hem d'esforçar de pronunciar aquests sons sempre oclusius, i mai aspirats, sobrotot entre vocals. Cal no convertir mai la </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/b/</span><span style="background-color: white;">,</span><span style="background-color: white;"> </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/d/</span><span style="background-color: white;">, i</span><span style="background-color: white;"> </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/g/</span><span style="background-color: white; font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> intervocàlica de l'anglès en </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/<span style="background-color: white;">β</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span> <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ð</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span> i <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ɣ</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white; font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">. Pels interessats, un idioma proper que comparteix aquesta característica de l'anglès és el portuguès de Brasil.</span><br />
<br />
Per acabar, vull remarcar un parell de fets que ens poden ser útils. <span style="background-color: white;">En l'anglès no existeixen els sons </span><span style="background-color: white; font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/<span style="background-color: white;">β</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"> i <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ɣ</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span><span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">—és a dir , els sons catalans de b i g aspirada.</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"> </span></span><span style="background-color: white;">Per altra banda, el so de la d aspirada catalana (</span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ð</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;">) sí que existeix, i és un so molt freqüent en anglès. No només és un so, és un fonema. Normalment en anglès l'escriuen amb el dígraf <i>th</i>. Apareix en posició inicial en <i>the, this, there, that</i>. També el podem trobar al mig d'una paraula i fins i tot al final de paraula: per exemple, com en <i>father</i> i <i>bathe</i>. Per tant, aconsello tornar a pronunciar una paraula catalana com <i>cada</i>, fer-nos conscients d'aquest so </span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ð</span></span><span style="background-color: white;"><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">/</span></span><span style="background-color: white;">, i trasplantar-lo a les paraules angleses que el contenen. Bona sort!</span>Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-79738915435973815362012-06-24T08:58:00.000-04:002012-06-24T09:23:16.128-04:00Les dificultats de l'anglès a CatalunyaNo acostumo a fer cap referència a cap notícia ni fet d'actualitat en aquest blog, però tot i així, acabo de llegir un <a href="http://www.ara.cat/societat/Set-obstacles-nostre-nivell-dangles_0_724127736.html">article al diari Ara</a>, escrit per Sònia Sànchez, que m'ha semblat que parla d'uns quants fets i conceptes que aquest blog aborda també.<br />
<br />
En el seu article, que porta el títol de <i>Set obstacles al nostre vivell d'anglès</i> l'autora explica que s'han fet uns estudis que indiquen que el nivell d'anglès a Catalunya és inferior al d'altres països d'Europa, com ara Grècia, Dinamarca, o Portugal. A més, l'article proposa set causes (en diu obstacles) d'aquest estancament lingüístic de l'anglès a Catalunya. Voldria analitzar-les i comentar-les una a una.<br />
<br />
1. Factor cultural. D'acord. És molt difícil eliminar l'estigma xupi-pijo de parlar en anglès a Catalunya. Tot i així, és comprensible—no som anglesos, som catalans. Curiosament, l'article indica també que ni anglesos ni francesos saben llengües—cosa que he constatat personalment. Tot i que una part meva s'esforça per no dir bajanades com “Que estudiïn llengües ells!”, sí que he de confessar que em fa ràbia viure en un món que s'està empobrint lingüísticament, i part d'aquest empobriment ve de l'imperialisme lingüístic practicat per un grapat de llengües: l'anglès, el francès, i el castellà, per exemple. És curiós que els conqueridors no vegin la necessitat d'aprendre cap altre idioma.<br />
<br />
2. La falta de professors nadius. Completament en desacord. Completament. Un professor nadiu difícilment sabrà com utilitzar els elements de la nostra llengua materna com a punts de contacte que facilitin l'aprenentatge de la segona llengua. Amb poques excepcions, els angloparlants no entenen la fonètica catalana, i per tant no poden ensenyar, per exemple, <a href="http://anglespercatalans.blogspot.com.es/2009/12/les-vocals-neutres.html">la connexió entre la vocal neutra de l'anglès i la del català</a>. El que realment ens cal és una inversió seriosa per aconseguir professors catalans amb nivell natiu d'anglès que puguin ensenyar després als nens catalans. És clar, el problema és que avui dia qualsevol que aprèn l'anglès a la perfecció prefereix ficar-se en business més que en docència. S'hi guanyen més bé la vida.<br />
<br />
3. Com s'ensenya a les escoles. Em sembla que això és encertat. Cito l'article:<br />
<blockquote class="tr_bq">
El director de Desenvolupament de Cambridge a Espanya, Xavier Ballesteros, destaca l'error comú en moltes escoles catalanes de començar l'ensenyament d'anglès per la gramàtica en lloc de la part oral, que seria la manera "natural" d'aprendre, i demana que es comenci a ensenyar abans.</blockquote>
Si ens fixem en la manera com els nens petits aprenens idiomes, sobretot els nadons, veurem que la fonètica i la prosòdia són les bases d'un idioma. Sospito que la gramàtica (universal o no) s'aprèn també de forma simultània a l'estructura fonètica i prosòdica, i que els bebès ho aprenen tot de cop. Tot i així, en aprendre una segona llengua (no materna), sempre he pensat que el més important és que t'entenguin i entendre el que et diuen, encara que la gramàtica no sigui perfecta. Per això la pronúncia em sembla més fonamental. Un altre cop, el català conté sons i certes característiques estructurals que ens apropen de manera natual a l'anglès. Cal aprofitar-ho.<br />
<br />
4. El model universitari. No entenc aquest punt. Un cop arribes a la universitat, oblida-te'n d'aprendre un idioma a nivell natiu. A la universitat ja és una mica tard. El que s'hauria d'aprendre a la universitat és a utilitzar l'anglès en format acadèmic.<br />
<br />
5. La barrera econòmica. És cert que existeix. És d'on venen les percepcions negatives vers l'anglès com a idioma de privilegiats. Sempre he pensat que quan l'anglès esdevingi de veritat una lingua franca a Catalunya, l'idioma que en sorgirà no serà exactament un anglès pur, sinó mé aviat un anglès catalanitzat propi amb tot el dret d'existir. Ja veurem.<br />
<br />
6. Estades a l'estranger. Un altre cop, això està lligat al nivell socio-econòmic. Quina llàstima. Tot i així, és cert, fins que no t'hi fiques de ple, un idioma no s'aprèn de veritat. Potser la consecució d'una Europa autènticament unida facilitaria aquest pas. Tot i així, caveat emptor. Això també comportaria una difuminació cultural catalana no gaire agradable.<br />
<br />
7. Més versió original. Sí, sí, sí. Res més a dir—excepte que no sé res de xinès ni rus ni finlandès ni coreà ni àrab!).Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-81809431871190265122012-05-16T10:54:00.004-04:002012-05-16T10:54:56.351-04:00Homòfons i quasi homòfonsHi ha dies en què no parlo bé l'anglès. M'aixeco, faig el cafè i les feines del matí, truco algú, i de cop i volta, sense voler, començo a dir burrades en anglès. Faig errors de principiant. Al cap de tants anys d'immersió, encara em passa. Faig coses com confondre <i>home</i> i <i>house</i>. La paraula <i>home</i> acostuma a referir-se a una llar, una morada, no tant al lloc físic, construit amb materials concrets (<i>house</i>). Per exemple, si et trobes un gos abandonat al carrer i no el pots cuidar, i vols buscar-li una casa on viure, es diu que <i>you are finding it a home to live</i>, no <i>a house</i>.<br />
<br />
Aquestes errades tan <i>silly</i> em fan pensar en la utilitat i l'autoritat d'aquest blog, perquè si no parlo a la perfecció l'anglès, com el puc ensenyar? Suposo que l'única resposta que hi tinc és que tot és relatiu. Enseyo el que sé, i si algú ho troba útil, doncs ja està bé.<br />
<br />
A més de comentar sobre el meu anglès parlat, volia parlar d'un parell de casos molt concrets de pronúncia anglesa. El primer és un cas molt curiós d'homòfons (paraules que sonen iguals). Fa dies que escolto un podcast que es diu <a href="http://www.originz.info/Originz/Originz.html">Originz</a>. L'autor d'aquest podcast en té un altre que es diu <a href="http://www.originz.info/Originz/BizarreBazaar_Show_Notes/BizarreBazaar_Show_Notes.html">Bizarre Bazaar</a> (basar estrany, o basar de curiositats). El per què d'aquest títol és senzill: totes dues paraules es pronuncien igual :) La raó d'això és que la i de bizarre i la primera a de bazaar es converteixen en vocal neutra, perquè totes dues són en síl·labes àtones—l'accent és a l'última síl·laba.<br />
<br />
La segona cosa que volia comentar és la pronunciació de <i>this</i> i <i>these</i>. Els catalanoparlants tendim a pronunciar aquestes paraules erròniament, i com a conseqüència es confonen en el nostre parlar. Primer de tot, cal observar que el so de th és gairebé igual que el so de la d en una paraula com cadira, i no com la d de dia. Segon, la i de <i>this</i> s'asembla a una vocal neutra. És un so com entre la i i la e en català, però tirant a neutre. La i de <i>these</i> sona com la i en català. A més, la i de <i>these </i>dura més que la i de <i>this</i>. Per acabar, la s al final de <i>this</i> és sorda, i la s al final de <i>these</i> és sonora. Amb aquest parell de paraules podem practicar quatre parells de sons (ð /d, i/ɪ, s/z, vocal llarga/curta) molt comuns en anglès que ens són especialment difícils als catalanoparlants. Acostar-se a la pronúncia original ens permet que ens entenguin més bé.Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-22732098202577721962012-05-01T12:41:00.002-04:002012-05-01T12:45:32.250-04:00L'embolic de les vocals en anglèsLes vocals en anglès són un embolic—no tenen cap altre qualificatiu. Si només ens fixem en la grafia, no podrem saber mai amb seguretat com es pronunciarà cap vocal, i només l'experiència directa ens guiarà en totes les excepcions i contraexcepcions. Per exemple, abunden els casos de paraules com ara <i>women</i>, on la <i>o</i> sona com una espècie de <i>i</i> aixafada (<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ɪ]</span>), i no una <i>o</i>—que seria el “normal”. Els angloparlants estan molt orgullosos d'aquest fet, que és una mena de Waterloo per a tots aquells parlants no natius que intenten conquerir les seves vocals. A més, hi ha moltíssimes diferències dialectals que ofereixen un tramat complicat d'excepcions i esoterismes lingüístics.<br />
<br />
Tot i així, no és cert que no hi hagi cap regla que correlacioni el context sil·làbic d'una vocal amb la seva pronúncia. De fet, és normal que hi hagi regles—i fins i tot l'anglès en té. Sense regles, un idioma seria una barreja de sons sense cap sentit. La gramàtica generacional, tot i les seves mancances, ens dóna eines per entendre quines són aquestes regles. No tractaré aquí de regles extretes de la gramàtica generacional, sinó de la correlació entre la grafia i la pronúncia, que en un percentatge molt elevat dels casos no és aleatòria. Anem pas per pas.<br />
<br />
L'anglès fa servir les cinc grafies tradicionals (A E I O U) per indicar un so vocàlic. A més, fa servir la Y, i fins i tot algunes altres lletres que normalment s'associen amb una consonant (vegi's la meva entrada <a href="http://anglespercatalans.blogspot.com/2009/12/quan-les-vocals-no-hi-son.html">Quan les vocals no hi són</a>). A més, existeixen uns sons que es coneixen com a semivocals o semiconsonants (paraules que trobo una mica arcaiques i poc descriptives) dels quals no parlaré gaire en aquesta entrada. De manera tradicional, les cinc vocals escrites s'associen amb 10 sons vocàlics, un de “llarg” i un de “curt” per cada vocal, com si l'anglès fos el llatí. Aquests sons llargs i curts, tot i que sí que varien en durada, es diferencien sobretot per la seva <i>qualitat</i>, no per la seva durada. A més, es diferencien segons si són diftongs o no. Un diftong no és més que dues vocals pronunciades en la mateixa síl·laba. Una sona més apagada i supeditada (semivocal), i l'altra sona més dominant (vocal). Per exemple: <i>cow</i> <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[kaw]</span>, on <i>aw</i> és un diftong compost de <i>a</i> i de <i>u</i>, pronunciades de cop, amb la conseqüència que la <i>u</i> s'afebleix i es converteix en un so gairebé de consonant (la semivocal w).<br />
<br />
Els deu sons vocàlics de què parlo són, doncs:<br />
<br />
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><b>A</b></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Llarga [ey] Exemples: cape, fate, hare</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Curta [æ</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">] o [</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ɑ] </span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Exemples: cap, fat, harp</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><br /></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><b>E</b></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Llarga: [</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">i] Exemples: Pete, demon, be</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Curta: [</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ɛ</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">] Exemples: pet, dem, bet</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><br /></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><b>I</b></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Llarga: [</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ay] Exemples: bite, file, wine</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Curta: [ɪ] Exemples: bit, fill, win</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><br /></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><b>O</b></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Llarga: [ow] Exemples: cope, note, pole</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Curta: [ɑ] o [o] Exemples: cop, not, poll</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><br /></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><b>U</b></span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Llarga: [yu] Exemples: puny, fume, abuse</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">Curta: [ə] Exemples: pun, fun, bus</span></div>
<div style="text-align: -webkit-left;">
<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;"><br /></span></div>
<b><br /></b><br />
<b>Observacions i conclusions</b><br />
La primera diferència que vull remarcar és la que existeix entre una síl·laba oberta i una síl·laba tancada. Una síl·laba oberta acaba en vocal, i una de tancada, en consonant. Tenint en compte això, i observant quina pauta segueixen els exemples, la regla és la següent: quan una síl·laba és tancada (acaba en consonant), el so de la vocal és el curt (<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">ɑ,</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">ɛ,</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">ɪ,</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">o,</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">ə</span><span style="text-align: -webkit-left;"><span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">). Tot i així, hi ha paraules com <i>cape</i> que, en pronunciar-les, la síl·laba és tancada també </span></span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[keyp]</span><span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">. Per tal de donar una pista al lector que aquestes paraules porten una vocal llarga (diftong) i no una de curta, s'afegeix una <i>e</i> al final per tal de convertir la síl·laba en oberta—almenys en la grafia. Aquesta és la funció de la <i>e</i> final: allargar el so de la vocal. </span>El cas de la <i>e</i> llarga sembla ser l'excepció, per la qual de moment no tinc cap explicació. Tot i així el que trobo més interessant és observar la tendència general. Insisteixo: hi ha moltíssimes excepcions, però també moltíssims casos que segueixen aquesta “regla”.<br />
<br />
Alguns d'aquests sons ens són familiars als catalanoparlants, sobretot pel que fa a la <i>e</i> i la <i>o</i> tancada i oberta. La <i>e</i> de <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ey]</span> correspon una <i>e</i> tancada del català. La <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[<span style="text-align: -webkit-left;">ɛ</span>]</span> correspon a la <i>e</i> oberta del català. La <i>o</i> de <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ow]</span> és una <i>o</i> tancada, i la <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[o]</span> (també escrita <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ɔ]</span>) és la nostra famosa <i>o</i> oberta.<br />
<br />
Pel que fa al so de la <i>u</i> llarga <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">[yu]</span>, hi ha una diferència molt marcada entre l'anglès americà i el britànic. No he inclòs cap exemple d'això per no embolicar la troca, però crec que cal avisar: hi ha paraules com ara <i>dune</i> o <i>tune</i> que, tot i seguir l'esquema per ser pronunciades <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[dyun]</span>, es pronuncien seguint l'esquema de <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[dun]</span>. Em penso (potser m'equivoco) que l'anglès britànic tendeix a conservar el diftong <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[dyun]</span>, potser una mica, mentre que en anglès americà aquest desapareix completament.<br />
<br />
Parlo sobre la <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">ɪ</span> i la <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">ə</span> en l'entrada <a href="http://anglespercatalans.blogspot.com/2009/12/les-vocals-neutres.html">Les vocals neutres</a>. Sobre la <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace; text-align: -webkit-left;">æ</span> tinc pensat d'escriure una entrada de blog en el futur. Stay tuned.<br />
<br />
<b>Corol·lari</b><br />
Voldria compartir un parell d'anècdotes que em semblen interessants. La primera és sobre la meva sorpresa quan vaig descobrir ara fa un any que la paraula <i>process</i> es pronuncia <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">['prows</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">ɛ</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">s]</span> en anglès britànic—en comptes de <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">['</span><span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">prɑsɛs]</span><span style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> que fem en anglès americà.</span> La veritat és que, si seguim la regla anterior, segurament hauria de pronunciar-se a la britànica—al meu entendre, la primera síl·laba és oberta, Una altra regla que no val per re!<br />
<br />
També vull confessar que em costa molt entendre res quan em deletregen en anglès. És clar, la <i>a</i> es pronuncia <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ey]</span>, la <i>e</i> es pronuncia <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[i]</span>, la <i>i</i> es pronuncia <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ai]</span>. Les úniques que se salven són la o <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[ow]</span> i la u <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[yu]</span>. Quin embolic!Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-72592911535980128692012-04-26T09:23:00.001-04:002012-04-26T09:53:29.339-04:00Les esses de l'anglèsL'entrada d'avui se centra en dos sons de l'anglès: la s sorda <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[s]</span> i la s sonora <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[z]</span>. Tots dos sons es pronuncien, i fins i tot s'escriuen (amb s, ss, o z), de manera similar al seus homòlegs en català, però amb petites diferències, i amb algunes excepcions importants pel que fa a la seva ubicació.<br />
<br />
Primer de tot, tal com explico en una entrada anterior del blog, <a href="http://anglespercatalans.blogspot.com/2011/06/la-fidelitat-les-consonants.html">La fidelitat a les consonants</a>, és important adonar-se que quan en anglès s'escriuen dues esses seguides (ss) això vol dir que la s <i>sempre</i> és sorda. És una de les poques regles universals en anglès—la qual cosa vol dir que hi ha poques excepcions :) Aquesta regla, que ens és molt familiar en català, s'estèn fins i tot a final de paraula, on el català no té s sonora. La pregunta lògica és: en anglès, per què cal escriure dues esses a final de paraula? La resposta és que així s'indica que la s és sorda. Si no, gairebé sempre seria sonora per defecte. L'explicació és la següent: la majoria de sons consonàntics en anglès (i en especial la s) tendeixen a assimilar-se al so immediatament anterior. Per exemple: <i>banged</i> <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[bæŋ<span style="color: red;">gd</span>]</span> acaba em d (sonora) perquè la g és sonora també, però <i>fussed</i> <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[fə<span style="color: red;">st</span>]</span> acaba en t (sorda) perquè la s anterior és sorda, tot i que ambdues paraules acaben igual (-ed). En canvi, en català, es tendeix a assimilar amb el so posterior. Per exemple: <i>Has de fer</i> es pronuncia <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">['a<span style="color: red;">zð</span>ə'fe]</span>, on la s al final de <i>has</i> (sorda) es converteix en s sonora quan entra en contacte amb la d (ð) inicial de <i>de</i>.<br />
<br />
Una conseqüència d'això és que, en anglès, totes (o gairebé totes) les paraules que acaben en vocal + s es pronuncien amb una s sonora, que és el que volia explicar abans. És per això que a vegades els parlants d'anglès escriuen coses com <i>boyz</i>, <i>rez</i> (de <i>resolution</i>), <i>cuz</i> (<i>because</i>, amb la e final muda). Tots tres són exemples perfectes de vocal + s a final de paraula. La s sonora en aquesta posició es percep tan sonora que hi ha qui l'acaba escrivint com a z.<br />
<br />
Per altra banda, quan veiem paraules com <i>congress</i>, <i>duchess</i>, <i>boss</i>, sabrem que la s final és sorda. Per tant, no caldrà fer gaire esforç, perquè la s sorda a final de paraula ens surt de manera natural. Això sí, caldrà anar amb compte de no convertir la s sorda de combinacions com <i>the boss did it</i> <span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[θə'bɔ<span style="color: red;">s</span>ɗɪɗɪt]</span> en s sonora<span style="font-family: 'Courier New', Courier, monospace;">[θə'bɔ<span style="color: red;">z</span>ɗɪɗɪt]</span>, que seria el més natural pels catalanoparlants. Un altre cop, caldrà ser fidel a les consonants i tenir presents les regles bàsiques de fonètica anglesa.<br />
<br />
Referent a la s sonora a final de paraula (un so força difícil de pronunciar per un parlant de català), vull proposar una manera experimental de pronunciar-la sense haver de fer gaire esforç. Per resumir-ho, les meves observacions m'han dut a la conclusió que la sonoritat de la s final no s'extén per tota la durada del so. El so d'una s té una durada determinada, que depèn de la persona que parla i d'altres factors. Si suposem que aquesta durada representa un segon (ja sé que això és massa), la sonoritat se sent sobretot al principi, potser durant un quart de segon. Això vol dir que, per mantenir la comprensió intacta, la sonoritat ha d'estar present en la s, però només una mica al principi. La resta de la s es pot fer sorda, i la comprensió no minva. El que sí que està clar és que, si desapareix la sonoritat del tot, ens arrisquem a què no ens entenguin. Per exemple, no és el mateix <i>cuss</i> que <i>cuz.</i><br />
<br />
Per acabar, un parell d'observacion sobre la pronúncia de la s—si em repeteixo, demano disculpes. La s en anglès no és dental ni interdental, com en català. És a dir, les dents no es clouen, ni la llengua s'apropa a les dents en pronunciar-la. La s anglesa és plenament alveolar—s'acosta a les genives, ni tan sols arriba a fer-hi contacte. La punta de la llengua tendeix a restar a la part de baix de la boca, gairebé per sota de la llengua elevada, amb la qual cosa el que s'acosta a les genives superiors és la part mitja o a tres quarts de la punta de la llengua. L'anglès tendeix a fer servir els alvèols més que el català (només cal observar com es pronuncia la r retroflexa, amb la llengua recargolant-se ben enrere). La segona observació és que moltes vegades he sentit a gent pronunciant la s sorda com a labiodental (semblant a la f, amb les dents de dalt tocant o fregant el llavi inferior). Aquesta pronúncia, que no és estàndar, pot portar a confusions, perquè en català l'únic so labiodental (amb excepció de la v de Lluís Llach) és la f. Per tant, aquesta s quasi-labiodental ens pot sonar com a f, sobretot quan ens parlen per telèfon i el nivell de comprensió és més compromès.Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-24860084600137673992012-04-25T16:37:00.002-04:002012-04-25T16:37:34.312-04:00Estratègies i trucs per millorar l'anglès parlatSí que fa temps que no escric res en aquest blog! No me n'he oblidat, només és que mantenir dos altres blogs no sempre és fàcil, i el cert és que l'empenta inicial d'escriure sobre temes de pronúncia de l'anglès potser no era suficient per mantenir un blog a llarg termini :)<br />
<br />
Tot i així, és una llàstima abandonar un projecte com aquest. Tinc una pila d'esborranys sobre temes relacionats amb l'anglès, i crec que seria una pèrdua absurda no intentar treballar-hi una mica més.<br />
<br />
Entre els esborranys que he trobat, n'hi ha un que crec que val la pena repassar i publicar. En aquest parlo sobre algunes estratègies que he fet servir personalment per millorar l'anglès parlat. Com comento en algun altre lloc del blog, el meu accent no és massa polit. Tot i així, m'enorgulleixo de saber per fi com sonaria un Catalan-American de debó. Sonaria com jo.<br />
<br />
Quines coses he fet (i faig) per millorar la meva parla? A continuació teniu un recull no intensiu:<br />
<br />
• L'estratègia que més recomano és una de molt senzilla: repetir les paraules. Hi ha dues situacions en què faig això. Primer, en plena conversa (sí, m'autocorregeixo en plena conversa). Per exemple: imaginem que se m'escapa un <i>I did not wanted</i> (ens passa a tots). En comptes de continuar, senzillament repeteixo el que he dit, introduint la correcció–<i>I did not want</i>. El que es transmet amb això és que, tot i no ser parlant natiu d'un idioma, un respecta aquell idioma i la seva integritat. A més, els errors que es corregeixen així despareixen més ràpidament. L'altra situació on aconsello repetir les paraules és quan ens trobem amb combinacions que ens resulten difícils. Un exemple que encara em torna boig: Rhode Island (un dels Estats Units). No sé per què, a mi em resulta gairebé impossible de pronunciar-ho bé. És com un <i>tongue-twister</i> (embull de paraules, segons el diccionari). El que faig és, quan estic sol al cotxe i ningú no em sent, pronunciar Rhode Island tan a poc a poc com puc, fixant-me en cada so (la erra inicial, la de que s'assembla tant a la erra, la de final, el so de la a final) i accelero la pronúncia quan ja tinc clar com s'hauria de fer.<br />
<br />
• Immersió virtual. La majoria de catalans viuen a Catalunya, on l'anglès no és idioma natiu–d'igual manera que el català no és natiu a Anglaterra. Moltes vegades, parlar anglès a Catalunya queda una mica afectat, com si vulguessis fardar. Tot i així, estic convençut que l'única manera d'aprendre un idioma bé és practicar la immersió total. Res més no funciona, almenys fins que algú inventi un aparell d'aquells que feien servir a Matrix que ens permeti d'aprendre coses instantàniament. A efectes pràctics, el que podem fer és rodejar-nos de la llengua anglesa: pel.lícules, música, ràdio, llibres, persones–sobretot persones. El meu consell bàsic és no fer servir ni diccionari ni traductor: anar a pèl. Sobretot quan llegeixes un llibre, fer servir el diccionari es fa molt pesat, la qual cosa fa que no ens ho passem bé, i com a conseqüència, que ho deixem estar. És millor no entendre una (o deu) paraules i continuar, que entendre-ho tot però cremar-se. (Nota: el Kindle té un diccionari fàcilment accessible que és la millor altrenativa que conec.) En tot cas, penseu-hi: als nens, quan aprenen un idioma de petits, no els hi cal un diccionari. Com a conseqüència, és normal acabar acumulant paraules la definició de les quals no sabem, i el significat de les quals només en tenim una idea vaga. És el més natural del món.<br />
<br />
<br />
• L'estratègia més senzilla, per a mi, sempre ha estat fer el mínim esforç, i deixar que parlin els altres. Les persones, quan arriben a un país la llengua del qual no entenen ni parlen, acostumen a fer servir el llenguatge dels signes. Una mica més enllà es troba una estratègia que he fet servir molt: no acabar les frases. Un exemple: estàs parlant amb algú i de cop i volta t'oblides de com dir una cosa. Per no haver de trencar la conversa, i per quedar bé, el que faig molt sovint és permetre que l'interlocutor acabi les meves frases. Com? Doncs baixant la veu i fent així com que em fa mandra explicar-ho tot. És sorprenent quanta gent hi ha al món disposada a acabar els nostres pensaments i afegir les seves paraules. Amb la meitat d'esforç aconsegueixo un 100% de comunicació! <i>Not too shabby</i>, com diu la gent d'aquestes contrades.<br />
<br />
<br />
Post Scriptum:<br />
<br />
Quan escrivia l'esborrany d'aquest article, vaig trobar un article al <i>New York Times</i> sobre un periodista americà d'origen filipí, i sobre el que havia fet per aprendre anglès. Ho recomano a tothom que necessiti una mica d;inspiració. L'article original és aquí: http://www.nytimes.com/2011/06/26/magazine/my-life-as-an-undocumented-immigrant.html<br />
<div>
<br /></div>
<div>
M'agradaria acabar amb una cita extreta d'aquest article (la cursiva és meva):</div>
<br />
<blockquote class="tr_bq">
My first challenge was the language. Though I learned English in the Philippines, <i>I wanted to lose my accent</i>. During high school, I spent hours at a time <i>watching television</i> (especially “Frasier,” “Home Improvement” and reruns of “The Golden Girls”) <i>and movies</i> (from “Goodfellas” to “Anne of Green Gables”), pausing the VHS to try to copy how various characters enunciated their words.</blockquote>Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-85331871617384323282011-06-24T05:51:00.000-04:002011-06-24T05:51:57.626-04:00La fidelitat a les consonantsAmb aquesta entrada vull parlar sobre un parell de trets diferencials de l'anglès pel que fa al tractament dels grups de consonants—<i>consonant clusters</i> en anglès. A més, vull relacionar aquests trets amb els equivalents trets del català, per tal de demostrar on podem aprofitar el que ja fem en català per aplicar-ho a l'anglès.<br />
<br />
Comparat amb el català, l'anglès és un idioma que permet acumular força sons consonàntics al voltant d'una síl.laba. Un exemple d'això podria ser una paraula com <i>strength</i>, d'una síl.laba només, que té una vocal i 7 consonants escrites. Tot i que el català és una llengua que permet l'acumulació de consonants, no ho fa de manera tan extrema com l'anglès—un exemple seria la paraula <i>brams</i>.<br />
<br />
Aquests grups consonàntics no estan limitats als que es produeixen dins d'una mateixa paraula. També es donen entre paraules, com quan una paraula acaba en consonant i la següent comença en consonant. Un exemple d'això seria <i>fast food</i>. Les consonants acumulades entre les dues paraules són <i>stf</i>. Encara que sembli estrany, en anglès tots tres sons consonàntics d'aquest exemple es pronuncien. Pels catalanoparlants, la dificultat de pronunciar combinacions similars està en el fet que no les trobem en la nostra llengua, no hi estem acostumats, fins i tot no les sabem percebre. L'estratègia espontània del català tendeix a ser assimilar, perdre i simplificar els sons consonàntics en aquestes situacions. L'anglès, però, sobretot en un parlar una mica cuidat, manté tots tres sons. Ens cal, doncs entrenar-nos i trobar estratègies per poder.<br />
<br />
La primera cosa que cal entendre és que l'anglès, en general, manté tots els sons consonàntics que entren en contacte directe en grups de consonants. Hi ha excepcions, però no tantes com per invalidar aquesta tendència general. El resultat de no mantenir els sons consonàntics és que no ens entenen. Cal recordar que l'anglès té moltes parelles de paraules bessones que es diferencien per un petit so consonàntic, o per una característica vocàlica, com ara una consonant sonora vs. sorda.<br />
<br />
Per exemple, una paraula com <i>strength</i> s'hauria de pronunciar [strɛŋɵ]. En la transcripció fonètica veiem que, en el fons, aquesta paraula té un so vocàlic i només cinc sons consonàntics—encara que segons la pronúncia, a vegades jo hi sento 6, perquè hi ha gent que pronuncia la G. NG funciona com a mena de dígraf del so [ŋ] (que sona igual que el so al final de <i>prenc</i>); TH és un dígraf per representar el so [ɵ] (la zeta en castellà). El que és important d'adonar-se en aquest exemple és que strength no s'ha de simplificar mai en una cosa com ara [ə'strɛnɵ] o fins is tot [ə'strɛn]. Com comento en un altra <a href="http://anglespercatalans.blogspot.com/2010/09/les-consonants-sonores-final-de-paraula.html">entrada de blog</a>, els sons consonàntics en posició final de l'anglès ens són especialment difícils als catalanoparants. Cal estar alerta i esforçar-se per no simplificar-los. La manera d'assolir això és d'agafar paraules que ens resultin difìcils i anar-les repetint internament fins que comencin a sonar com volem. Aconsello de començar a poc a poc, i atacar cada so per separat, si cal, alentint la pronúncia. La s inicial és especialment difícil. Ens hem d'acostumar a fer-la com a s i no com a [əs]. És important adonar-se que és possible pronunciar una s sense cap vocal. La s és un d'aquests sons consonàntics que poden existir amb força tranquilitat sense cap vocal. Per exemple, agafem una paraula com <i>space</i>, que es pronuncia [speis]—una síl.laba. Acostumem-nos a dir s-pace, alentint la s inicial, gairebé com si fos una paraula de dues síl.labes. A poc a poc augmenteu la velocitat, i ja veureu com aviat podreu pronunciar la S inicial bastant millor que abans.<br />
<br />
En resum, cal pronuciar cada consonant que està escrita. Bona sort!Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-37410400519087284042010-09-07T14:10:00.001-04:002010-09-07T14:12:27.372-04:00Les consonants sonores a final de paraula IIA l'entrada anterior em vaig oblidar d'explicar per què és tan important poder pronunciar les consonants sonores a final de paraula com a sonores enlloc de com a sordes. No es tracta només de voler assolir un nivellàs d'anglès per poder fardar amb els amics. Del que es tracta en realitat és d'evitar malentesos, i d'ajudar a que t'entenguin quan parles anglès. Indirectament, ajuda a aconseguir una millor comprensió de la llengua parlada.<br />
<br />
Per un angloparlant, per exemple, <i>beck</i> (/bɛk/) no sona igual que <i>beg</i> (/bɛɡ/). Per tant, si pronunciem totes dues paraules de manera igual, es presta a confusió. A mi mateix m'ha passat a vegades, quan alguna persona catalana em malpronunciava alguna paraula en anglès amb so consonàntic sonor al final, i jo la confonia per una altra paraula amb la vocal sorda al final.<br />
<br />
En fontètica, la presència de parells de paraules on una petita diferència en un so que és altrament igual produeix un canvi de significat és el que determina si tots dos sons en qüestió son fonemes. N'hi ha molts d'exemples, que em fa mandra llistar ara :). El que és important és adonar-se que realment importa pronunciar les consonants sonores com a sonores a final de paraula.<br />
<br />
Una altra cosa que se'm va oblidar d'explicar és que la s a final de paraula precedida d'un so sonor (incloent les vocals) tendeix a adquirir la sonoritat o no sonoritat del so anterior (a l'inrevés que en català, on la s es sonoritza segons el so consonàntic posterior) i a sonoritzar-se. Així, una paraula tan senzilla com <i>is</i> no es pronuncia */ɪs/, sinó /ɪz/, la raó essent que la s final ve precedida d'un so sonor (la vocal). Hi ha segurament moltes excepcions a aquesta regla, que un va aprenent, però això no treu que sigui una regla útil de recordar. De fet, més que en regles, a mi m'agrada pensar en eines que ens ajuden a millorar la pronúncia.Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-5982587839823876502010-09-06T10:14:00.000-04:002012-04-29T14:59:09.137-04:00Les consonants sonores a final de paraula IFa temps que vull parlar sobre un detall de la pronúncia de l'anglès que, en general, costa molt als catalanoparlants. Es tracta de les consonants sonores en posició final de paraula. Específicament, aquelles que no ocorren en català, com són la b, g, d, z o la v.<br />
<br />
Sempre he considerat que, com a parlant no natiu d'anglès, aquest era un dels meus punts febles. Constantment tinc la sensació que m'haig de recordar de pronunciar, per exemple, una b i no una p. És clar, en català la p i la b sonen iguals a final de paraula, totes dues es converteixen en p. En termes una mica més tècnics es diu que es desonoritzen, o es neutralitzen. El mateix passa amb la s i la z, la g i la k (la c), la d i la t. La v no apareix així tal qual a final de paraula en català, però igualment els parlants típics tendeixen a convertir el so de v final en anglès en un so de f, per exemple pronunciant la paraula love amb una f (un so clarament sord) al final.<br />
<br />
El que vull presentar aquí és una petita estratègia que em vaig inventar fa anys per poder pronunciar millor aquestes consonants sonores en posició final. Confesso que sempre hi tindré dificultats, vaig aprendre l'anglès ja de massa gran. Tot i així, la meva tècnica dóna resultats força convincents.<br />
<br />
Es tracta de pronunciar les paraules afegint un lleu so de vocal neutra al final, després de la consonant sonora. Per exemple, enlloc d'intentar pronunciar una paraula com <i>big</i> directament així /bɪg/, un s'imagina una vocal neutra al final, i pronuncia internament /bɪgə/. Aleshores, a poc a poc un va practicant de reduir la durada d'aquesta vocal coixinet, fins que es pot pronunciar quasi sense fer-la servir.<br />
<br />
El cas de la v mereix una menció especial. Per produir aquest so s'ha de començar a partir de la f nostra. Aleshores, s'ha de practicar d'introduir la vibració de les cordes vocals. És difícil explicar exactament com fer-ho. El que sí que està clar és que la posició de les dents i els llavis és la mateixa, o molt semblant, en anglès i en català.<br />
<br />
Bona sort i fins aviat!Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-79689563476763038922009-12-16T23:21:00.013-05:002009-12-17T12:16:55.386-05:00Quan les vocals no hi són......les consonants fan de vocal<br />
<br />
Ja he comentat de passada a la introducció l’epifania que vaig tenir quan vaig descobrir que a la paraula <i>word</i> no calia pronunciar cap vocal. Vinga a trencar-me la closca durant anys i anys a veure si encertava per fi la vocal en aquesta parauleta. Res no em funcionava. Sempre que podia, intentava no fer-la servir en les converses. Cosa difícil, i de fet impossible, o sigui que se m’havia convertit en una petita tortura lingüística quotidiana. Havia provat de tot. La pronunciava [word], [wurd], [werd]. Res no em funcionava. I de cop i volta, un dia, plaf! el globus va petar, el misteri es va resoldre, i ja li podia mirar a la cara a paraules difícils de pronunciar com ara <i>word</i>, <i>world</i> i d’altres. Tant em va commoure aquest descobriment, que al principi vaig tenir ràbia d’haver passat tant de temps sense saber aquest fet bàsic de l’anglès. Després vaig compadir-me de mi mateix, i vaig pensar que potser ningú no explica mai aquestes coses quan t’ensenyen l’anglès a Catalunya. Per això vaig decidir escriure sobre aquestes coses per ajudar a aclarir certes confusions fonètiques que sembla que hi hagi entorn a l’anglès i que ens són específiques als catalanoparlants.<br />
<br />
El que és cert també és que hi hi dialectes de l'anglès que sí que hi pronuncien una vocal, en aquestes paraules. Però els dialecte a què jo estic acostumat són els <i>mainstream</i> d'Estats Units, on aquestes vocals, com a mínim, tendeixen a "contagiar-se" de l'erra. La manera de transcriure aquestes vocals amb contagi d'erra és, per exemple [ɚ ɝ] (de la schwa i la e oberta). Aquest <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/R-colored_vowel">article de wikipèdia</a> en parla més.<br />
<div><br />
<div>Tirem endavant. Ho repeteixo: a efectes pràctics, i així per entendre'ns, la paraula <i>word</i> no té cap vocal com les que tenim en català. Per tant, cal pronunciar-la tal com raja: wrd. El problema és que això no es pot pronunciar de cap manera per un catalanoparlant, oi? Sembla que no, però en el fons no ho estic explicant tot. Cal d’introduir un matís a la meva asseveració perquè aixó s’entengui. La veritat és que sí que hi ha una vocal. La <i>r</i> fa de vocal. La transcripció fonètica que es pot fer de la paraula word és una cosa així [wṛd]. El petit puntet o cercle de la r indica que es tracta d’una consonant vocàlica. Això vol dir dues coses: primer, que és un so normalment consonàntic que en aquest context funciona com una vocal. Hi ha altres llengües que tenen consonants vocàliques, ara em ve al cap el sànscrit, però n’hi ha de moltes altres. Segon, que la r fa de nucli de síl·laba. Tota síl·laba es composa de tres parts: el principi, el nucli, i el fi. En anglès en diuen <i>onset</i>, <i>nucleum</i> i <i>outset</i>. L’únic element imprescindible en tota síl·laba és el nucli, que és la vocal. La paraula word, transcrita [wṛd] consta de onset (w), nucleum (ṛ) i outset (d). La r queda clarament en posició de nucli de síl.laba. Més encara, els anglòfons pronucien la paraula word amb una síl.laba només, i fan servir la r en el paper de vocal (almenys en dialecte americà estàndar). Tot i que varia segons el dialecte que un fa servir, altres paraules que poden contenir la r vocàlica tenen la forma següent: <i>world</i>, <i>curl</i>, <i>Kurt</i>, <i>Burt</i>, <i>hurt</i>, <i>paper</i>, <i>order</i>, <i>kernel</i>, <i>colonel</i> (aquestes dues últimes es pronuncien igual [kṛnəl]), <i>barber</i> (l’última síl.laba) i <i>iron. </i>Aquesta paraula es pronuncia normativament [ˈaɪɚn], aiərn, per entendre'ns. Molt diferent del que jo acostumava a pronunciar (airon). Si veieu una mena de sistema, és perquè una mica sí que n’hi ha un. Les paraules monosil·làbiques amb una r (pronunciada o escrita) a prop de la vocal tendeixen a comportar-se així. També es comporten així moltes paraules que contenen el so ər (escrit -er i -or, però també -ur, -ir i -ar) en síl·laba àtona, on la e i la o es converteixen naturalment en ə. Segur que la correspondència entre la pronunciació d'una vocal com a ə i la desapareixença última d'aquesta al costat d'erra vocàlica no és casualitat.<br />
</div><div><br />
Com és que la r pot fer de vocal? Segons la definició tradicional de vocal, una vocal és un so que, a diferència de la consonant, es pot pronunciar independentment i indefinida. La a es pot pronunciar sense que calgui cap altre so de recolzament. La p, ja és més difícil, per tant es classifica com a consonant. I què me’n diuen de la r? En teoria és una consonant , però si ens hi fixem bé, veurem que sí que la podem pronunciar independentment, sense que calgui posar cap vocal després. A més, es pot pronunciar independentment i durant una bona estona. Prova-ho ara. Fes una rrrrrrrrrrrr... Als nens els encanta fer-ho. Fins i tot funciona amb la r anglesa (més endavant tractaré sobre el so de la erra anglesa i com pronunciar-la).<br />
<br />
L’anglès té altres consonants que poden fer de vocals. Ara em venen al cap la l, la m, la n, la w i la y. Segons a quina teoria lingüística un s'adhereixi, algunes d’aquestes poden rebre el nom de semivocals, perqùè són consonants que “gairebé són vocals” per posar-ho de forma basta. La w i la y ens són relativament fàcils de pronunciar en català, i no ens solen ser un obstacle per la pronunciació de l’anglès. Però de les altres, cal parlar-ne.<br />
<br />
L’exemple que posaré de l vocàlica és <i>Beatles</i>. Aquesta paraula es transcriu fonèticament ['bitḷz], jo la pronuncio ['biɹḷz] perquè el meu accent en anglès és americà. La r invertida és una mica com la nostra r suau, en anglès en diuen un <i>flap</i>, i apareix generalment en posició intervocàlica. Si et fixes en la transcripció de <i>Beatles</i>, veuràs que té dues síl·labes amb dues vocals (i i ḷ), ja que havíem quedat que la l amb el puntet és vocàlica. El que passa és que, a la segona síl.laba (tḷz), de manera similar al que passa amb <i>word</i>, la e després d'ela no es pronuncia. La vocal no hi és present, i la ela és la que fa de vocal. Moltes de les paraules que tenen -tle (mantle), -dle (idle), -ble (able), -ple (simple), -kle (nickle) i -gle (eagle) finals segueixen aquest esquema.<br />
</div><div><br />
Un altre tema, més complex, és el de la m i la n vocàliques. Què? També aquest sons nasals poden fer de vocal? I tant que sí! Però, que jo sàpiga, només en una posició molt especial: quan la consonant que les precedeix és una oclusiva (p, t, k) o un <i>glottal stop</i> (m'hi referiré així, amb el terme anglès). Què és un <i>glottal stop</i>? És un so que existeix en moltes llengües, inclòs el català. En català no té entitat de fonema (ni escrivim aquest so ni ens importa massa pronunciar-lo o no en general). Es tracta d’una parada, d’un tancament de la <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Glotis">glotis</a>. En català és involuntari normalment. Podem notar com pronunciem un <i>glottal stop</i> quan diem els noms de les vocals: la e, la a, etc. En una pronunciació cuidada, moltes vegades introduïm una espècie de fre entre les dues vocals que es toquen (la-a). Aquest fre és el <i>glottal stop</i>. En anglès és un fonema, és a dir la seva presència o absència pot decidir si el que pronunciem és una paraula o una altra. Tot i ser un fonema, no té grafia pròpia. Altres consonants fan el paper de <i>glottal stop</i>. Sovint és la t. L’exemple que posaré és <i>cotton</i>. La manera de pronunciar <i>cotton</i>, en el meu dialecte, és [kɔʔṇ]. Altra gent ho pronuncia [kɔtṇ]. Sigui, com sigui que es pronuciï, en aquest cas el que està clar és que la n és vocàlica, i per tant la paraula té dues síl.labes, però la segona vocal (o) no hi és en la pronúncia. És, de fet, un cas semblant al dels anteriors, en què una vocal es reduïa a vocal neutra is després desapareixia completament, deixant que la consonant del costat fes de vocal. La n vocàlica no només apareix al costat de la t. També surt al costat del so <i>sh</i> (transcrit ʃ), en paraules com <i>nation</i>, <i>compassion</i>, <i>fiction</i>, etc.<br />
</div></div>Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-31291644408076990812009-12-16T12:20:00.001-05:002009-12-16T12:23:43.917-05:00Les vocals neutresComenço per aquí perquè la vocal neutra sembla a vegades que és una d’aquestes característiques que ens defineixen com a grup lingüístic. En molts indrets d’arreu de l’estat, només cal obrir la boca per dir "hola", perquè ja sàpiguen d’on venim. Si mai t’has preguntat com és que ho saben tan ràpid, doncs és per culpa de la vocal neutra. La vocal neutra és el nostre passaport.<br />
<br />
Per pronunciar la vocal neutra, només cal relaxar la llengua, obrir la boca a mitges i deixar sortir l’aire. En notació fonètica, la vocal neutra s’escriu [ə], i els lingüistes l’anomenen schwa, que és una paraula provinent de l’hebreu, on és el nom d’un puntet que indica la manca de vocal. En realitat, la schwa és una anti-vocal, l’equivalent al blanc o al negre en relació a la resta dels colors. En català, la vocal neutra s’escriu amb una a o una e, i en els dialectes catalans que tenen vocal neutra, normalment aquesta es troba en síl·labes no accentuades. És cert que hi ha dialectes de les illes que fan excepció d’això, ja que pronuncien la vocal neutra en les síl·labes accentuades. Però la regla que aquí ens preocupa és que, en català, les vocals a i e es manifesten com a vocal neutra en posició sense accent.<br />
<br />
<div style="text-align: center;">Exemple:<br />
</div><div style="text-align: center;">la paraula "patates" es pronuncia [pə'tatəs]<br />
</div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div>El símbol ' indica que la síl·laba següent és accentuada. Noteu que l’única vocal que es pronuncia igual que com s’escriu és la segona a, que porta l’accent de la paraula.<br />
<br />
Doncs el cas és que l’anglès també en té, de vocal neutra. Aquesta es pronuncia, a efectes pràctics, exactament igual que en català. Cal recordar això, perquè ja no cal que ens esforcem a pronunciar aquest so en anglès. Només cal agafar el so [ə] del català i fer-lo servir on surt el so [ə] de l’anglès. La regla general de distribució de la vocal neutra en anglès (amb excepcions importants que tractaré més endavant) és la següent:<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="font-style: italic;">En anglès, tota vocal en síl·laba no accentuada es pronuncia com a vocal neutra.</span><br />
</div><div style="text-align: center;"><br />
</div><div style="text-align: center;">Exemple:<br />
</div><div style="text-align: center;">la paraula <i>operation</i> es pronuncia [əp<span style="font-size: x-small;">h</span>ə'reʃən]<br />
</div><div style="text-align: left;"><br />
</div><div style="text-align: left;">El signe p<span style="font-size: x-small;">h</span> indica una p amb aspiració, la r es pronuncia a l’anglesa, el signe ʃ és igual al so de <i>x</i> en <i>guix</i>. Ja en parlarè més endavant de tot això. Noti’s aquí la gran diferència que hi hauria si <i>operation</i> es pronunciés a la manera típica, operèixon.<br />
</div><br />
En català només la a i la e fan de vocal neutra. En anglès aquest comportament de les vocals es porta a l’extrem. En anglès, totes les vocals —sense excepció— poden fer la feina de vocal neutra en posicions determinades. No n’hi ha cap que se n’escapi, d’aquesta feina. Els estudiants d’anglès fins i tot s’aprenen els exemples típics, com la paraula <i>lemon (<span style="font-style: normal;">['lɛmən]), on la o és vocal neutra. Aquesta paraula hauria de ser facilíssima de pronunciar ara que ja sabem que no s’ha de pronunciar ['lemon], amb aquesta o delatora que ens identifica com a parlants no massa refinats. La o de lemon s’escriu o, però no es pronuncia o, es pronuncia com a vocal neutra. Cal no oblidar això, ja que ens pot estalviar força maldecaps a l'hora de pronunciar les vocals de en anglès. </span></i><br />
</div><div><i></i><br />
En català, a més de la a i la e, que poden fer la feina de vocal neutra, tenim el cas de la o, que en certs dialectes es neutralitza en u. Tot i així, encara tenim les digníssimes vocals u i i que mai no fan de vocal neutra—encara que sí que tenen una altra feina important que les connecta amb l’anglès: la de fer de semiconsonants w i y. Sense tenir en compte aquesta excepció, la u i la i són així les nostres vocals amb més honor. Mai no canvien de jaqueta vocàlica. Mai no es neutralitzen. És clar que algú em dirà ara que en certs dialectes del català no n’hi ha, de vocals neutres. Les as son as, les es són es, les os són os. Cert, però tot i que és important tenir en compte això, aquest fet no invalida el meu argument: el català —alguna variant d’aquest almenys— s’assembla a l’anglès perquè tots dos tenen vocals neutres. Recordem aquest fet i fem-ho servir per millorar el nostre anglès parlat.<br />
<br />
Un altra característica prou fotuda de l’anglès és que té més d’un so de vocal neutra. Abans d’anar endavant, cal dir que a vegades la schwa en anglès apareix en també en síl·labes accentuades. El que sí que és cert és que, en una síl·laba no accentuada, la schwa té tots els números per sortir. Així, anglès i català comparteixen la vocal neutra, també dita schwa. Però l’anglès, i això varia de dialecte a dialecte, pot tenir més d’una vocal neutra. En general, es pot dir que de vocal neutra només n’hi ha una, la schwa, però hi ha dialectes que fan servir el so [I] (que se'n diu i curta) també com a vocal neutra. El so [I] cal descriure’l una mica aquí, perquè és un so inexistent en català, i que en general ens costa pronunciar correctament. Sempre tenim la tendència de pronunciar-lo com la nostra i. Així, la paraula <i>this</i> la tendim a pronunciar [this], enlloc de [thIs], cosa que no és un error molt greu, però sí que s’ha de dir que és més <i>quedón</i> dir [thIs]. Hi ha dialectes en anglès que diferencien entre schwa i la I, i aquests són potser més difícils de reproduir per un catalanoparlant. També hi ha dialectes que només tenen la schwa com a vocal neutra, o de manera molt generalitzada, però sigui com sigui, va bé saber pronunciar tant la schwa i com la I. Però anem al gra. Com es pronuncia la i curta? La manera de fer-ho és posar la boca com si s'anés a pronunciar una i catalana i relaxar (o baixar) la llengua lleugerament per fer que el so s’acosti una mica més a la e catalana però sense arribar a ser una e plenament. És com fer una i passota. Pensa en la paraula <i>pita</i> i intenta dir-la com si gairebé volguessis dir <i>peta</i>, però sense acabar de fer-ho, quedant-se a mitges. A mi sempre m’ha sonat a un so entre <i>i</i> i <i>e</i>. Així és com em sona a mi.<br />
</div><div><br />
L’avantatge de saber que l’anglès té vocals neutres és que, quan ens trobem amb una paraula polisil·làbica, sabem que, en general, les síl·labes no accentuades porten vocal neutra. En general, aniria bé aprendre a fer la schwa i la I per si apareixen en una mateixa paraula, però també hi ha parlants i accents de l’anglès que tiren per lo dret i ho fan tot com a schwa. Si ells ho fan, per què no nosaltres també? Prova-ho ara amb la paraula “dictionary”: sense cap por d’estar massa lluny de la realitat, es pot pronunciar [dIkʃI'næri]. Fixa’t que la y al final de paraula és una excepció a la regla que tota vocal no accentuada passa a ser vocal neutra. Hi ha moltes excepcions, i només la familiarització amb el vocabulari pot arribar a donar un coneixement extens de tots els casos. Tot i així, s’ha de saber que les síl·labes finals tendeixen a seguir una sub-regla pel que fa a vocal neutra: les os són sempre <i>ou</i>, les ys son i, les as són a (també ə), les us són iu.<br />
</div><div><br />
Per concloure, la utilitat de saber que moltes vocals no accentuades en anglès són vocals neutres radica en què podem aprendre’ns molt bé una vocal neutra i anar introduint-la, amb la confiança que la nostra pronunciació sonarà mínimament autèntica. Cal no patir per quina vocal neutra escollim. En general, als anglòfons no els importa gaire quin accent anglès tenen els parlants no nadius de l’anglès. Així, escollim schwa (estàndard i avorrida, al meu parer), o I (yeah baby!).<br />
</div>Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3643159168207438164.post-62486795095549338382009-11-15T09:18:00.013-05:002009-12-17T12:30:46.192-05:00Introducció<span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Avui per fi començo el meu bloc d'anglès per catalans. Sempre m’han interessat els idiomes, i n’he estudiat uns quants. Tinc coneixements de fonètica, potser una mica antiquats. El meu objectiu amb aquest bloc és de transmetre petites reflexions sobre la pronunciació de l’anglès. Això sí, sempre des d’un punt de vista de gramàtica prescriptiva.</span></span><br />
<span style="font-family: 'Lucida Grande';"><br />
</span><br />
<div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Fa uns anys vaig començar a notar un fenomen ben estrany. El meu anglès estava millorant. Específicament, la meva pronunciació estava millorant. No crec que mai arribi a ser molt bona, però ara mateix és força passable. He de confessar que, a part de a BUP i COU (l’ESO avui en dia), i un parell d’anys a la universitat, no es pot dir que hagués estudiat anglès. Bé, no com un que fa la carrera de filologia anglesa o que es treu el Proficiency, que suposo, però no massa, que t’acaba ensenyant el que s’ha de saber sobre l’anglès. El fet és que, al cap de tants anys de viure a Estats Units, havent fet una carrera universitària americana, després d’haver tingut nens i haver-me integrat a la vida d’aquí, després que el meu català hagi estat totalment destruït i envaït d’anglicismes i d’un accent americà que no puc evitar ni percebre, és només ara que m’adono d’alguns conceptes bàsics que un ha de tenir presents per poder millorar la pronunciació de l’anglès.</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"></span></span><br />
<br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Quan estudiava a la universitat a Barcelona fa molts anys, vaig tenir un llampec de professor que es deia Ricard Jordana. Quin home! Quina inspiració! Era el meu professor d’anglès, o de pedagogia de l’anglès, ara no recordo. Les seves propostes d’aleshores posaven molt d’èmfasi en fer servir els elements de la llengua nativa per ensenyar un segon idioma. També insistia en què era millor que els parlants de la llengua nativa ensenyessin l’anglès, i no els parlants natius d’anglès mateixos. Ignoro si les seves idees sobre l’ensenyament de l’anglès han arrelat o no entre la comunitat docent. Tot i així, les seves idees han estat una inspiració per mi. Els articles d’aquest bloc parteixen d’experiències reals, no d’un estudi lingüístic rigorós, però deuen molt a l'enfoc plantejada pel professor Jordana.</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"><br />
</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">He dit abans que fa uns quants anys vaig notar una millora en el meu nivell d’anglès. Això, és clar, no vol dir que el meu anglès sigui perfecte. De fet, m’agradaria saber què vol dir això de parlar l’anglès perfectament. L’anglès s’ha convertit ja en un idioma de fer servir i tirar. No importa la llengua en si. Importa la comunicació que ens dóna, el poder que proporciona. Que el fem servir amb una mica d’accent i amb expressions no massa castisses? Cap raó per espantar-se: el mateix han fet totes les comunitats d’immigrants als Estats Units, per exemple.</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"><br />
</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Però si el meu anglès no és perfecte, què faig aquí escrivint un bloc pretenent ensenyar a la gent a parlar-lo? Bé, per resumir-ho, i com diuen els castellans: “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”. Tot i que tinc formació filològica, aquesta només em serveix per posar dins d’un marc més o menys acurat i amb una certa referència a la lingüística els fets que hi presento. El que m’ha servit com a punt de partida per les meves idees no es la reflexió lògica o científica, sinó tot un seguit de inspiracions vingudes en moments en què finalment t’adones d’un fet o realitat que t’ha passat per alt durant molt de temps. Només posaré un exemple d’això.</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"><br />
</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Quan estudiava a la universitat a prop d'on visc, feia una classe on ens vam passar un parell de setmanes fent transcripcions fonètiques de l’anglès. En una de les primeres transcripcions que vaig fer, sortia la paraula <i>word</i>. El professor la va transcriure [wrd] (la r realment porta un cercle petit a sobre, que significa que la r és vocàlica). Això exactament és el que em va sobtar. Tota la meva vida havia tingut una inseguretat total a l’hora de pronunciar aquesta paraula, per culpa sobretot de la vocal, que no acabava mai d’encertar. De cop i volta, vaig adonar-me que no calia pronunciar cap vocal. Quin alliberament! Quin èxtasi! No calia fer res, no hi havia vocal. La llei del mínim esforç, migdiada per la llengua. Cap vocal com les entenem en català. La vocal és la r. I em vaig posar a pronunciar, ara sí correctament, la paraula “word”: W-R-D. Res més senzill. Sona genial. Sona a anglès. Això sí que és una eina útil, em vaig dir. Com és que ningú mai no m’havia ensenyat això? No havia prestat prou atenció a classe d’anglès? No, em penso que no. Em vaig sentir estafat. Ningú no m’havia dit mai que la r era la vocal de la paraula word!</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"><br />
</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Així és com em va venir al cap la idea que potser algun dia escriuria uns articles per explicar als catalanoparlant els secrets per parlar l’anglès i sonar mínimament passable. Però, ho adverteixo per endavant, no és una cosa fàcil. Hi ha molts sons i lleis fonètiques que són no només alienes, sinó totalment oposades a les regles fonètiques del català. Tot i així, en força casos, les dues llengües coincideixen, com en el tema de la vocal neutra, del qual ja en parlaré. A més, cal practicar, encara que sigui davant del mirall. Com més practiques, millor. Al metro, a l’autobús, al cine abans de començar la pel.li, al vàter, a la perruqueria, passejant pel carrer, mirant el futbol. Practica, perquè les hores van apilant-se i al final això dóna resultats.</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"><br />
</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Una última advertència. El que vull intentar fer és una eina per gent que vol millorar el seu anglès, amb finalitats pràctiques. Com altres eines, pot ser que aquests articles siguin massa informals. No importa tampoc això massa. Si hi ha alguna cosa que funciona, i per les raons que siguin que funciona, això ja m’estarà bé. Perdoneu els meus anglicismes i proveu de relaxar-vos i deixar enrere tot el que sabeu sobre l’anglès, perquè la meva intenció és explicar coses que crec que no s'expliquen prou sovint.</span></span><br />
</div><div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;"><br />
</span></span><br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"><span style="font-family: inherit;">Pel que fa al títol del bloc, notareu que faig servir “per” enlloc de “per a”. Em sembla que encara hi ha gent que potser es deu preocupar sobre quina d’aquestes dues preposicions s'ha de fer servir. No m’hi ficaré en això. El que sí que volia notar és que, en aquest context, “per” és totalment ambigu. Pot voler dir "per a", però també pot, i ha de voler dir "per". Perquè l’anglès no pot ser patrimoni només dels anglesos si aspira a ser llengua internacional. També els catalans, com els altres, tenim dret de fer-nos-lo nostre. Per això és adient fer servir la preposició per (au, i així acabo en preposició, que diuen que està mal fet).</span></span><br />
</div><span style="font-family: 'Lucida Grande'; font-size: small;"></span>Andreu Cabréhttp://www.blogger.com/profile/12285725971484110575noreply@blogger.com3