Fa uns anys vaig començar a notar un fenomen ben estrany. El meu anglès estava millorant. Específicament, la meva pronunciació estava millorant. No crec que mai arribi a ser molt bona, però ara mateix és força passable. He de confessar que, a part de a BUP i COU (l’ESO avui en dia), i un parell d’anys a la universitat, no es pot dir que hagués estudiat anglès. Bé, no com un que fa la carrera de filologia anglesa o que es treu el Proficiency, que suposo, però no massa, que t’acaba ensenyant el que s’ha de saber sobre l’anglès. El fet és que, al cap de tants anys de viure a Estats Units, havent fet una carrera universitària americana, després d’haver tingut nens i haver-me integrat a la vida d’aquí, després que el meu català hagi estat totalment destruït i envaït d’anglicismes i d’un accent americà que no puc evitar ni percebre, és només ara que m’adono d’alguns conceptes bàsics que un ha de tenir presents per poder millorar la pronunciació de l’anglès.
Quan estudiava a la universitat a Barcelona fa molts anys, vaig tenir un llampec de professor que es deia Ricard Jordana. Quin home! Quina inspiració! Era el meu professor d’anglès, o de pedagogia de l’anglès, ara no recordo. Les seves propostes d’aleshores posaven molt d’èmfasi en fer servir els elements de la llengua nativa per ensenyar un segon idioma. També insistia en què era millor que els parlants de la llengua nativa ensenyessin l’anglès, i no els parlants natius d’anglès mateixos. Ignoro si les seves idees sobre l’ensenyament de l’anglès han arrelat o no entre la comunitat docent. Tot i així, les seves idees han estat una inspiració per mi. Els articles d’aquest bloc parteixen d’experiències reals, no d’un estudi lingüístic rigorós, però deuen molt a l'enfoc plantejada pel professor Jordana.
He dit abans que fa uns quants anys vaig notar una millora en el meu nivell d’anglès. Això, és clar, no vol dir que el meu anglès sigui perfecte. De fet, m’agradaria saber què vol dir això de parlar l’anglès perfectament. L’anglès s’ha convertit ja en un idioma de fer servir i tirar. No importa la llengua en si. Importa la comunicació que ens dóna, el poder que proporciona. Que el fem servir amb una mica d’accent i amb expressions no massa castisses? Cap raó per espantar-se: el mateix han fet totes les comunitats d’immigrants als Estats Units, per exemple.
Però si el meu anglès no és perfecte, què faig aquí escrivint un bloc pretenent ensenyar a la gent a parlar-lo? Bé, per resumir-ho, i com diuen els castellans: “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”. Tot i que tinc formació filològica, aquesta només em serveix per posar dins d’un marc més o menys acurat i amb una certa referència a la lingüística els fets que hi presento. El que m’ha servit com a punt de partida per les meves idees no es la reflexió lògica o científica, sinó tot un seguit de inspiracions vingudes en moments en què finalment t’adones d’un fet o realitat que t’ha passat per alt durant molt de temps. Només posaré un exemple d’això.
Quan estudiava a la universitat a prop d'on visc, feia una classe on ens vam passar un parell de setmanes fent transcripcions fonètiques de l’anglès. En una de les primeres transcripcions que vaig fer, sortia la paraula word. El professor la va transcriure [wrd] (la r realment porta un cercle petit a sobre, que significa que la r és vocàlica). Això exactament és el que em va sobtar. Tota la meva vida havia tingut una inseguretat total a l’hora de pronunciar aquesta paraula, per culpa sobretot de la vocal, que no acabava mai d’encertar. De cop i volta, vaig adonar-me que no calia pronunciar cap vocal. Quin alliberament! Quin èxtasi! No calia fer res, no hi havia vocal. La llei del mínim esforç, migdiada per la llengua. Cap vocal com les entenem en català. La vocal és la r. I em vaig posar a pronunciar, ara sí correctament, la paraula “word”: W-R-D. Res més senzill. Sona genial. Sona a anglès. Això sí que és una eina útil, em vaig dir. Com és que ningú mai no m’havia ensenyat això? No havia prestat prou atenció a classe d’anglès? No, em penso que no. Em vaig sentir estafat. Ningú no m’havia dit mai que la r era la vocal de la paraula word!
Així és com em va venir al cap la idea que potser algun dia escriuria uns articles per explicar als catalanoparlant els secrets per parlar l’anglès i sonar mínimament passable. Però, ho adverteixo per endavant, no és una cosa fàcil. Hi ha molts sons i lleis fonètiques que són no només alienes, sinó totalment oposades a les regles fonètiques del català. Tot i així, en força casos, les dues llengües coincideixen, com en el tema de la vocal neutra, del qual ja en parlaré. A més, cal practicar, encara que sigui davant del mirall. Com més practiques, millor. Al metro, a l’autobús, al cine abans de començar la pel.li, al vàter, a la perruqueria, passejant pel carrer, mirant el futbol. Practica, perquè les hores van apilant-se i al final això dóna resultats.
Una última advertència. El que vull intentar fer és una eina per gent que vol millorar el seu anglès, amb finalitats pràctiques. Com altres eines, pot ser que aquests articles siguin massa informals. No importa tampoc això massa. Si hi ha alguna cosa que funciona, i per les raons que siguin que funciona, això ja m’estarà bé. Perdoneu els meus anglicismes i proveu de relaxar-vos i deixar enrere tot el que sabeu sobre l’anglès, perquè la meva intenció és explicar coses que crec que no s'expliquen prou sovint.
Pel que fa al títol del bloc, notareu que faig servir “per” enlloc de “per a”. Em sembla que encara hi ha gent que potser es deu preocupar sobre quina d’aquestes dues preposicions s'ha de fer servir. No m’hi ficaré en això. El que sí que volia notar és que, en aquest context, “per” és totalment ambigu. Pot voler dir "per a", però també pot, i ha de voler dir "per". Perquè l’anglès no pot ser patrimoni només dels anglesos si aspira a ser llengua internacional. També els catalans, com els altres, tenim dret de fer-nos-lo nostre. Per això és adient fer servir la preposició per (au, i així acabo en preposició, que diuen que està mal fet).
