01 May 2012

L'embolic de les vocals en anglès

Les vocals en anglès són un embolic—no tenen cap altre qualificatiu. Si només ens fixem en la grafia, no podrem saber mai amb seguretat com es pronunciarà cap vocal, i només l'experiència directa ens guiarà en totes les excepcions i contraexcepcions. Per exemple, abunden els casos de paraules com ara women, on la o sona com una espècie de i aixafada ([ɪ]), i no una o—que seria el “normal”. Els angloparlants estan molt orgullosos d'aquest fet, que és una mena de Waterloo per a tots aquells parlants no natius que intenten conquerir les seves vocals. A més, hi ha moltíssimes diferències dialectals que ofereixen un tramat complicat d'excepcions i esoterismes lingüístics.

Tot i així, no és cert que no hi hagi cap regla que correlacioni el context sil·làbic d'una vocal amb la seva pronúncia. De fet, és normal que hi hagi regles—i fins i tot l'anglès en té. Sense regles, un idioma seria una barreja de sons sense cap sentit. La gramàtica generacional, tot i les seves mancances, ens dóna eines per entendre quines són aquestes regles. No tractaré aquí de regles extretes de la gramàtica generacional, sinó de la correlació entre la grafia i la pronúncia, que en un percentatge molt elevat dels casos no és aleatòria. Anem pas per pas.

L'anglès fa servir les cinc grafies tradicionals (A E I O U) per indicar un so vocàlic. A més, fa servir la Y, i fins i tot algunes altres lletres que normalment s'associen amb una consonant (vegi's la meva entrada Quan les vocals no hi són). A més, existeixen uns sons que es coneixen com a semivocals o semiconsonants (paraules que trobo una mica arcaiques i poc descriptives) dels quals no parlaré gaire en aquesta entrada. De manera tradicional, les cinc vocals escrites s'associen amb 10 sons vocàlics, un de “llarg” i un de “curt” per cada vocal, com si l'anglès fos el llatí. Aquests sons llargs i curts, tot i que sí que varien en durada, es diferencien sobretot per la seva qualitat, no per la seva durada. A més, es diferencien segons si són diftongs o no. Un diftong no és més que dues vocals pronunciades en la mateixa síl·laba. Una sona més apagada i supeditada (semivocal), i l'altra sona més dominant (vocal). Per exemple: cow [kaw], on aw és un diftong compost de a i de u, pronunciades de cop, amb la conseqüència que la u s'afebleix i es converteix en un so gairebé de consonant (la semivocal w).

Els deu sons vocàlics de què parlo són, doncs:

A
Llarga  [ey]      Exemples: cape, fate, hare
Curta   [æ] o [ɑ] Exemples: cap, fat, harp

E
Llarga: [i]       Exemples: Pete, demon, be
Curta:  [ɛ]       Exemples: pet, dem, bet

I
Llarga: [ay]      Exemples: bite, file, wine
Curta:  [ɪ]       Exemples: bit, fill, win

O
Llarga: [ow]      Exemples: cope, note, pole
Curta:  [ɑ] o [o] Exemples: cop, not, poll

U
Llarga: [yu]      Exemples: puny, fume, abuse
Curta:  [ə]       Exemples: pun, fun, bus



Observacions i conclusions
La primera diferència que vull remarcar és la que existeix entre una síl·laba oberta i una síl·laba tancada. Una síl·laba oberta acaba en vocal, i una de tancada, en consonant. Tenint en compte això, i observant quina pauta segueixen els exemples, la regla és la següent: quan una síl·laba és tancada (acaba en consonant), el so de la vocal és el curt (ɑ,ɛ,ɪ,o,ə). Tot i així, hi ha paraules com cape que, en pronunciar-les, la síl·laba és tancada també [keyp]. Per tal de donar una pista al lector que aquestes paraules porten una vocal llarga (diftong) i no una de curta, s'afegeix una e al final per tal de convertir la síl·laba en oberta—almenys en la grafia. Aquesta és la funció de la e final: allargar el so de la vocal. El cas de la e llarga sembla ser l'excepció, per la qual de moment no tinc cap explicació. Tot i així el que trobo més interessant és observar la tendència general. Insisteixo: hi ha moltíssimes excepcions, però també moltíssims casos que segueixen aquesta “regla”.

Alguns d'aquests sons ens són familiars als catalanoparlants, sobretot pel que fa a la e i la o tancada i oberta. La e de [ey] correspon una e tancada del català. La [ɛ] correspon a la e oberta del català. La o de [ow] és una o tancada, i la [o] (també escrita [ɔ]) és la nostra famosa o oberta.

Pel que fa al so de la u llarga [yu],  hi ha una diferència molt marcada entre l'anglès americà i el britànic.  No he inclòs cap exemple d'això per no embolicar la troca, però crec que cal avisar: hi ha paraules com ara dune o tune que, tot i seguir l'esquema per ser pronunciades [dyun], es pronuncien seguint l'esquema de [dun]. Em penso (potser m'equivoco) que l'anglès britànic tendeix a conservar el diftong [dyun], potser una mica, mentre que en anglès americà aquest desapareix completament.

Parlo sobre la ɪ i la ə en l'entrada Les vocals neutres. Sobre la æ tinc pensat d'escriure una entrada de blog en el futur. Stay tuned.

Corol·lari
Voldria compartir un parell d'anècdotes que em semblen interessants. La primera és sobre la meva sorpresa quan vaig descobrir ara fa un any que la paraula process es pronuncia ['prowsɛs] en anglès britànic—en comptes de  ['prɑsɛs] que fem en anglès americà. La veritat és que, si seguim la regla anterior, segurament hauria de pronunciar-se a la britànica—al meu entendre, la primera síl·laba és oberta, Una altra regla que no val per re!

També vull confessar que em costa molt entendre res quan em deletregen en anglès.  És clar, la a es pronuncia [ey], la e es pronuncia [i], la i es pronuncia [ai]. Les úniques que se salven són la o [ow] i la u [yu]. Quin embolic!