Les consonants sonores a final de paraula II

A l'entrada anterior em vaig oblidar d'explicar per què és tan important poder pronunciar les consonants sonores a final de paraula com a sonores enlloc de com a sordes. No es tracta només de voler assolir un nivellàs d'anglès per poder fardar amb els amics. Del que es tracta en realitat és d'evitar malentesos, i d'ajudar a que t'entenguin quan parles anglès. Indirectament, ajuda a aconseguir una millor comprensió de la llengua parlada.

Per un angloparlant, per exemple, beck (/bɛk/) no sona igual que beg (/bɛɡ/). Per tant, si pronunciem totes dues paraules de manera igual, es presta a confusió. A mi mateix m'ha passat a vegades, quan alguna persona catalana em malpronunciava alguna paraula en anglès amb so consonàntic sonor al final, i jo la confonia per una altra paraula amb la vocal sorda al final.

En fontètica, la presència de parells de paraules on una petita diferència en un so que és altrament igual produeix un canvi de significat és el que determina si tots dos sons en qüestió son fonemes. N'hi ha molts d'exemples, que em fa mandra llistar ara :). El que és important és adonar-se que realment importa pronunciar les consonants sonores com a sonores a final de paraula.

Una altra cosa que se'm va oblidar d'explicar és que la s a final de paraula precedida d'un so sonor (incloent les vocals) tendeix a adquirir la sonoritat o no sonoritat del so anterior (a l'inrevés que en català, on la s es sonoritza segons el so consonàntic posterior) i a sonoritzar-se. Així, una paraula tan senzilla com is no es pronuncia */ɪs/, sinó /ɪz/, la raó essent que la s final ve precedida d'un so sonor (la vocal). Hi ha segurament moltes excepcions a aquesta regla, que un va aprenent, però això no treu que sigui una regla útil de recordar. De fet, més que en regles, a mi m'agrada pensar en eines que ens ajuden a millorar la pronúncia.