L'entrada d'avui se centra en dos sons de l'anglès: la s sorda [s] i la s sonora [z]. Tots dos sons es pronuncien, i fins i tot s'escriuen (amb s, ss, o z), de manera similar al seus homòlegs en català, però amb petites diferències, i amb algunes excepcions importants pel que fa a la seva ubicació.
Primer de tot, tal com explico en una entrada anterior del blog, La fidelitat a les consonants, és important adonar-se que quan en anglès s'escriuen dues esses seguides (ss) això vol dir que la s sempre és sorda. És una de les poques regles universals en anglès—la qual cosa vol dir que hi ha poques excepcions :) Aquesta regla, que ens és molt familiar en català, s'estèn fins i tot a final de paraula, on el català no té s sonora. La pregunta lògica és: en anglès, per què cal escriure dues esses a final de paraula? La resposta és que així s'indica que la s és sorda. Si no, gairebé sempre seria sonora per defecte. L'explicació és la següent: la majoria de sons consonàntics en anglès (i en especial la s) tendeixen a assimilar-se al so immediatament anterior. Per exemple: banged [bæŋgd] acaba em d (sonora) perquè la g és sonora també, però fussed [fəst] acaba en t (sorda) perquè la s anterior és sorda, tot i que ambdues paraules acaben igual (-ed). En canvi, en català, es tendeix a assimilar amb el so posterior. Per exemple: Has de fer es pronuncia ['azðə'fe], on la s al final de has (sorda) es converteix en s sonora quan entra en contacte amb la d (ð) inicial de de.
Una conseqüència d'això és que, en anglès, totes (o gairebé totes) les paraules que acaben en vocal + s es pronuncien amb una s sonora, que és el que volia explicar abans. És per això que a vegades els parlants d'anglès escriuen coses com boyz, rez (de resolution), cuz (because, amb la e final muda). Tots tres són exemples perfectes de vocal + s a final de paraula. La s sonora en aquesta posició es percep tan sonora que hi ha qui l'acaba escrivint com a z.
Per altra banda, quan veiem paraules com congress, duchess, boss, sabrem que la s final és sorda. Per tant, no caldrà fer gaire esforç, perquè la s sorda a final de paraula ens surt de manera natural. Això sí, caldrà anar amb compte de no convertir la s sorda de combinacions com the boss did it [θə'bɔsɗɪɗɪt] en s sonora[θə'bɔzɗɪɗɪt], que seria el més natural pels catalanoparlants. Un altre cop, caldrà ser fidel a les consonants i tenir presents les regles bàsiques de fonètica anglesa.
Referent a la s sonora a final de paraula (un so força difícil de pronunciar per un parlant de català), vull proposar una manera experimental de pronunciar-la sense haver de fer gaire esforç. Per resumir-ho, les meves observacions m'han dut a la conclusió que la sonoritat de la s final no s'extén per tota la durada del so. El so d'una s té una durada determinada, que depèn de la persona que parla i d'altres factors. Si suposem que aquesta durada representa un segon (ja sé que això és massa), la sonoritat se sent sobretot al principi, potser durant un quart de segon. Això vol dir que, per mantenir la comprensió intacta, la sonoritat ha d'estar present en la s, però només una mica al principi. La resta de la s es pot fer sorda, i la comprensió no minva. El que sí que està clar és que, si desapareix la sonoritat del tot, ens arrisquem a què no ens entenguin. Per exemple, no és el mateix cuss que cuz.
Per acabar, un parell d'observacion sobre la pronúncia de la s—si em repeteixo, demano disculpes. La s en anglès no és dental ni interdental, com en català. És a dir, les dents no es clouen, ni la llengua s'apropa a les dents en pronunciar-la. La s anglesa és plenament alveolar—s'acosta a les genives, ni tan sols arriba a fer-hi contacte. La punta de la llengua tendeix a restar a la part de baix de la boca, gairebé per sota de la llengua elevada, amb la qual cosa el que s'acosta a les genives superiors és la part mitja o a tres quarts de la punta de la llengua. L'anglès tendeix a fer servir els alvèols més que el català (només cal observar com es pronuncia la r retroflexa, amb la llengua recargolant-se ben enrere). La segona observació és que moltes vegades he sentit a gent pronunciant la s sorda com a labiodental (semblant a la f, amb les dents de dalt tocant o fregant el llavi inferior). Aquesta pronúncia, que no és estàndar, pot portar a confusions, perquè en català l'únic so labiodental (amb excepció de la v de Lluís Llach) és la f. Per tant, aquesta s quasi-labiodental ens pot sonar com a f, sobretot quan ens parlen per telèfon i el nivell de comprensió és més compromès.
No comments:
Post a Comment