Per entonació entenc tota una sèrie d'elements de la parla que acompanyen els fonemes pelats, i que reforcen la comprensió del que es diu a temps real, alhora que n'amplien el context i significat. Dins de l'entonació incloc l'accent, la prosòdia, l'èmfasi i el ritme de la parla.
Al meu parer, l'ensenyament de l'anglès hauria d'imitar fidelment l'adquisició del llenguatge per part dels nadons, amb algunes excepcions notables, sobretot aplicables als adults. Aquesta idea em ve d'una observació que vaig fer fa molt de temps (ai las, els meus fills es fan grans, igual que jo!). Havia observat que uns dels primers aspectes de la llengua que aprenen els nadons són el ritme i l'entonació. Recordo moltes anècdotes de sentir-los repetir, fins i tot abans de saber formar cap paraula, l'entonació i el ritme de frases senceres que els hi acabàvem de dir. L'avantage d'aprendre l'entonació abans que el vocabulari és que allibera una part del cervell per a altres tasques més senzilles però gratificants. Una d'aquestes tasques és, senzillament, crear una frase. Una altra tasca és el posar l'accent a la paraula.
Per dir-ho d'una vegada, l'accent de l'anglès no funciona igual que en català. En anglès l'accent no és explosiu i dominant. Una paraula no té només una síŀlaba accentuada que elimina la competència fònica de les síŀlabes del costat. Una paraula pot tenir més d'un accent. Quan ens trobem amb una paraula de dues o més síŀlabes, podem concloure sense gaire por a equivocar-nos gaire que té dos accents. Un de primari i un de secundari.
El que nosaltres els catalanoparlants entenem per accent es tracta generalment de l'accent primari d'una paraula en anglès. L'accent secundari es un èmfasi de volum inferior, de fet un canvi de to (com si casnviéssim de nota musical), però perceptible, que té una tendència a produir-se a la primera síŀlaba. Vull posar la paraula impossible com a exemple. Aquesta paraula es transcriu fonèticament així:
ɪ̀mpɑ́səbəl
Observeu que la primera síŀlaba du un accent cap enrere, que indica que és secundari, i que la ɑ́ du un accent cap endavant, que vol dir que l'accent és primari, o el més fort. Com ens ho fem, doncs, per pronunciar una cosa així?
La manera que jo he desenvolupat al llarg dels anys és pronunciar la primera síl.laba amb igual de força que la que té l'accent, exagerant-ne el to, á la Mary Poppins. Gradualment, a mesura que t'exposes a exemples reals i vas aprenent-ne, pots començar a adoptar una entonació més subtil i precisa. Per precisa vull dir que l'accent secundari és com un accent tonal. És a dir, la síŀlaba que el porta canvia de tonalitat, sovint a més agut. Sigui com sigui que el fem, es important, però, ser conscient que aquest accent no és opcional, sinó que és essencial per a la comprensió.
Per resumir, el primer que cal és adonar-se que una paraula pot tenir més d'un accent. Segon, que aquest accent és en gran part tonal. Tercer, que ens cal estar exposats a exemples reals a diari per poder-lo copsar. Per tant, en una entrada més endavant tinc planejat d'incloure arxiu de sons amb exemples sobre aixó. Stay tuned!
