El català té una manera molt peculiar de pronunciar la b, d i g, que no es correspon directament amb la manera com aquestes consonants es pronuncien en anglès. Segons com, això pot crear confusions en aquelles persones que ens escolten. Tot i així, hi ha un cert paral·lelisme entre els sons catalans i anglesos que ens pot ser útil per interioritzar i automatitzar-ne la pronúncia.
En català, a principi de paraula, les consonants b, d i g es pronuncien amb els fonemes /b/, /d/, i /g/. Aquests són els sons, diguem-ne, bàsics. Si pronuncies les paraules bo, dia i gana, sabràs de què parlo. Tots tres sons tenen una característica en comú: són consonants oclusives i sonores. Oclusiva vol dir que la consonant es produeix després d'un tancament (oclusió) breu de la boca. Sonora vol dir que les cordes vocals vibren en produir-se la consonant. Una és labial (/b/), l'altra és dental-alveolar (/d/), i la tercera és gutural (/g/).
A més, també en català, sobretot entre vocals (però no exclusivament), tenim uns altres sons alternatius per b, d i g, que no constitueixen fonemes. Això vol dir que, encara que pronunciéssim el so bàsic, no canviaria el significat de la paraula pronunciada. D'aquests sons se'n diuen al·lòfons. Se'ls representa amb els símbols /β/ /ð/ i /ɣ/. Tots tres sons tenen una cosa en comú (a part del fet que s'escriuen amb lletres gregues): són consonants aspirades. Això vol dir que l'aire flueix per la boca mentre es pronuncien. Prova de pronunciar les paraules abans, cada i agafar, i fixa't en com es diferencien la b, d i g de les de bo, dia i gana.
Aquesta alternància d'al·lòfons de b, d i g del català no existeix en anglès. En anglès, la b, d i g sempre es pronuncien /b/, /d/, i /g/. És a dir, amb el mateix so que en català fem servir a principi de paraula. Per tant, quan parlem en anglès, els catalanoparlants ens hem d'esforçar de pronunciar aquests sons sempre oclusius, i mai aspirats, sobrotot entre vocals. Cal no convertir mai la /b/, /d/, i /g/ intervocàlica de l'anglès en /β/ /ð/ i /ɣ/. Pels interessats, un idioma proper que comparteix aquesta característica de l'anglès és el portuguès de Brasil.
Per acabar, vull remarcar un parell de fets que ens poden ser útils. En l'anglès no existeixen els sons /β/ i /ɣ/—és a dir , els sons catalans de b i g aspirada. Per altra banda, el so de la d aspirada catalana (/ð/) sí que existeix, i és un so molt freqüent en anglès. No només és un so, és un fonema. Normalment en anglès l'escriuen amb el dígraf th. Apareix en posició inicial en the, this, there, that. També el podem trobar al mig d'una paraula i fins i tot al final de paraula: per exemple, com en father i bathe. Per tant, aconsello tornar a pronunciar una paraula catalana com cada, fer-nos conscients d'aquest so /ð/, i trasplantar-lo a les paraules angleses que el contenen. Bona sort!
26 June 2012
24 June 2012
Les dificultats de l'anglès a Catalunya
No acostumo a fer cap referència a cap notícia ni fet d'actualitat en aquest blog, però tot i així, acabo de llegir un article al diari Ara, escrit per Sònia Sànchez, que m'ha semblat que parla d'uns quants fets i conceptes que aquest blog aborda també.
En el seu article, que porta el títol de Set obstacles al nostre vivell d'anglès l'autora explica que s'han fet uns estudis que indiquen que el nivell d'anglès a Catalunya és inferior al d'altres països d'Europa, com ara Grècia, Dinamarca, o Portugal. A més, l'article proposa set causes (en diu obstacles) d'aquest estancament lingüístic de l'anglès a Catalunya. Voldria analitzar-les i comentar-les una a una.
1. Factor cultural. D'acord. És molt difícil eliminar l'estigma xupi-pijo de parlar en anglès a Catalunya. Tot i així, és comprensible—no som anglesos, som catalans. Curiosament, l'article indica també que ni anglesos ni francesos saben llengües—cosa que he constatat personalment. Tot i que una part meva s'esforça per no dir bajanades com “Que estudiïn llengües ells!”, sí que he de confessar que em fa ràbia viure en un món que s'està empobrint lingüísticament, i part d'aquest empobriment ve de l'imperialisme lingüístic practicat per un grapat de llengües: l'anglès, el francès, i el castellà, per exemple. És curiós que els conqueridors no vegin la necessitat d'aprendre cap altre idioma.
2. La falta de professors nadius. Completament en desacord. Completament. Un professor nadiu difícilment sabrà com utilitzar els elements de la nostra llengua materna com a punts de contacte que facilitin l'aprenentatge de la segona llengua. Amb poques excepcions, els angloparlants no entenen la fonètica catalana, i per tant no poden ensenyar, per exemple, la connexió entre la vocal neutra de l'anglès i la del català. El que realment ens cal és una inversió seriosa per aconseguir professors catalans amb nivell natiu d'anglès que puguin ensenyar després als nens catalans. És clar, el problema és que avui dia qualsevol que aprèn l'anglès a la perfecció prefereix ficar-se en business més que en docència. S'hi guanyen més bé la vida.
3. Com s'ensenya a les escoles. Em sembla que això és encertat. Cito l'article:
4. El model universitari. No entenc aquest punt. Un cop arribes a la universitat, oblida-te'n d'aprendre un idioma a nivell natiu. A la universitat ja és una mica tard. El que s'hauria d'aprendre a la universitat és a utilitzar l'anglès en format acadèmic.
5. La barrera econòmica. És cert que existeix. És d'on venen les percepcions negatives vers l'anglès com a idioma de privilegiats. Sempre he pensat que quan l'anglès esdevingi de veritat una lingua franca a Catalunya, l'idioma que en sorgirà no serà exactament un anglès pur, sinó mé aviat un anglès catalanitzat propi amb tot el dret d'existir. Ja veurem.
6. Estades a l'estranger. Un altre cop, això està lligat al nivell socio-econòmic. Quina llàstima. Tot i així, és cert, fins que no t'hi fiques de ple, un idioma no s'aprèn de veritat. Potser la consecució d'una Europa autènticament unida facilitaria aquest pas. Tot i així, caveat emptor. Això també comportaria una difuminació cultural catalana no gaire agradable.
7. Més versió original. Sí, sí, sí. Res més a dir—excepte que no sé res de xinès ni rus ni finlandès ni coreà ni àrab!).
En el seu article, que porta el títol de Set obstacles al nostre vivell d'anglès l'autora explica que s'han fet uns estudis que indiquen que el nivell d'anglès a Catalunya és inferior al d'altres països d'Europa, com ara Grècia, Dinamarca, o Portugal. A més, l'article proposa set causes (en diu obstacles) d'aquest estancament lingüístic de l'anglès a Catalunya. Voldria analitzar-les i comentar-les una a una.
1. Factor cultural. D'acord. És molt difícil eliminar l'estigma xupi-pijo de parlar en anglès a Catalunya. Tot i així, és comprensible—no som anglesos, som catalans. Curiosament, l'article indica també que ni anglesos ni francesos saben llengües—cosa que he constatat personalment. Tot i que una part meva s'esforça per no dir bajanades com “Que estudiïn llengües ells!”, sí que he de confessar que em fa ràbia viure en un món que s'està empobrint lingüísticament, i part d'aquest empobriment ve de l'imperialisme lingüístic practicat per un grapat de llengües: l'anglès, el francès, i el castellà, per exemple. És curiós que els conqueridors no vegin la necessitat d'aprendre cap altre idioma.
2. La falta de professors nadius. Completament en desacord. Completament. Un professor nadiu difícilment sabrà com utilitzar els elements de la nostra llengua materna com a punts de contacte que facilitin l'aprenentatge de la segona llengua. Amb poques excepcions, els angloparlants no entenen la fonètica catalana, i per tant no poden ensenyar, per exemple, la connexió entre la vocal neutra de l'anglès i la del català. El que realment ens cal és una inversió seriosa per aconseguir professors catalans amb nivell natiu d'anglès que puguin ensenyar després als nens catalans. És clar, el problema és que avui dia qualsevol que aprèn l'anglès a la perfecció prefereix ficar-se en business més que en docència. S'hi guanyen més bé la vida.
3. Com s'ensenya a les escoles. Em sembla que això és encertat. Cito l'article:
El director de Desenvolupament de Cambridge a Espanya, Xavier Ballesteros, destaca l'error comú en moltes escoles catalanes de començar l'ensenyament d'anglès per la gramàtica en lloc de la part oral, que seria la manera "natural" d'aprendre, i demana que es comenci a ensenyar abans.Si ens fixem en la manera com els nens petits aprenens idiomes, sobretot els nadons, veurem que la fonètica i la prosòdia són les bases d'un idioma. Sospito que la gramàtica (universal o no) s'aprèn també de forma simultània a l'estructura fonètica i prosòdica, i que els bebès ho aprenen tot de cop. Tot i així, en aprendre una segona llengua (no materna), sempre he pensat que el més important és que t'entenguin i entendre el que et diuen, encara que la gramàtica no sigui perfecta. Per això la pronúncia em sembla més fonamental. Un altre cop, el català conté sons i certes característiques estructurals que ens apropen de manera natual a l'anglès. Cal aprofitar-ho.
4. El model universitari. No entenc aquest punt. Un cop arribes a la universitat, oblida-te'n d'aprendre un idioma a nivell natiu. A la universitat ja és una mica tard. El que s'hauria d'aprendre a la universitat és a utilitzar l'anglès en format acadèmic.
5. La barrera econòmica. És cert que existeix. És d'on venen les percepcions negatives vers l'anglès com a idioma de privilegiats. Sempre he pensat que quan l'anglès esdevingi de veritat una lingua franca a Catalunya, l'idioma que en sorgirà no serà exactament un anglès pur, sinó mé aviat un anglès catalanitzat propi amb tot el dret d'existir. Ja veurem.
6. Estades a l'estranger. Un altre cop, això està lligat al nivell socio-econòmic. Quina llàstima. Tot i així, és cert, fins que no t'hi fiques de ple, un idioma no s'aprèn de veritat. Potser la consecució d'una Europa autènticament unida facilitaria aquest pas. Tot i així, caveat emptor. Això també comportaria una difuminació cultural catalana no gaire agradable.
7. Més versió original. Sí, sí, sí. Res més a dir—excepte que no sé res de xinès ni rus ni finlandès ni coreà ni àrab!).
Subscribe to:
Posts (Atom)