El català té una manera molt peculiar de pronunciar la b, d i g, que no es correspon directament amb la manera com aquestes consonants es pronuncien en anglès. Segons com, això pot crear confusions en aquelles persones que ens escolten. Tot i així, hi ha un cert paral·lelisme entre els sons catalans i anglesos que ens pot ser útil per interioritzar i automatitzar-ne la pronúncia.
En català, a principi de paraula, les consonants b, d i g es pronuncien amb els fonemes /b/, /d/, i /g/. Aquests són els sons, diguem-ne, bàsics. Si pronuncies les paraules bo, dia i gana, sabràs de què parlo. Tots tres sons tenen una característica en comú: són consonants oclusives i sonores. Oclusiva vol dir que la consonant es produeix després d'un tancament (oclusió) breu de la boca. Sonora vol dir que les cordes vocals vibren en produir-se la consonant. Una és labial (/b/), l'altra és dental-alveolar (/d/), i la tercera és gutural (/g/).
A més, també en català, sobretot entre vocals (però no exclusivament), tenim uns altres sons alternatius per b, d i g, que no constitueixen fonemes. Això vol dir que, encara que pronunciéssim el so bàsic, no canviaria el significat de la paraula pronunciada. D'aquests sons se'n diuen al·lòfons. Se'ls representa amb els símbols /β/ /ð/ i /ɣ/. Tots tres sons tenen una cosa en comú (a part del fet que s'escriuen amb lletres gregues): són consonants aspirades. Això vol dir que l'aire flueix per la boca mentre es pronuncien. Prova de pronunciar les paraules abans, cada i agafar, i fixa't en com es diferencien la b, d i g de les de bo, dia i gana.
Aquesta alternància d'al·lòfons de b, d i g del català no existeix en anglès. En anglès, la b, d i g sempre es pronuncien /b/, /d/, i /g/. És a dir, amb el mateix so que en català fem servir a principi de paraula. Per tant, quan parlem en anglès, els catalanoparlants ens hem d'esforçar de pronunciar aquests sons sempre oclusius, i mai aspirats, sobrotot entre vocals. Cal no convertir mai la /b/, /d/, i /g/ intervocàlica de l'anglès en /β/ /ð/ i /ɣ/. Pels interessats, un idioma proper que comparteix aquesta característica de l'anglès és el portuguès de Brasil.
Per acabar, vull remarcar un parell de fets que ens poden ser útils. En l'anglès no existeixen els sons /β/ i /ɣ/—és a dir , els sons catalans de b i g aspirada. Per altra banda, el so de la d aspirada catalana (/ð/) sí que existeix, i és un so molt freqüent en anglès. No només és un so, és un fonema. Normalment en anglès l'escriuen amb el dígraf th. Apareix en posició inicial en the, this, there, that. També el podem trobar al mig d'una paraula i fins i tot al final de paraula: per exemple, com en father i bathe. Per tant, aconsello tornar a pronunciar una paraula catalana com cada, fer-nos conscients d'aquest so /ð/, i trasplantar-lo a les paraules angleses que el contenen. Bona sort!
26 June 2012
24 June 2012
Les dificultats de l'anglès a Catalunya
No acostumo a fer cap referència a cap notícia ni fet d'actualitat en aquest blog, però tot i així, acabo de llegir un article al diari Ara, escrit per Sònia Sànchez, que m'ha semblat que parla d'uns quants fets i conceptes que aquest blog aborda també.
En el seu article, que porta el títol de Set obstacles al nostre vivell d'anglès l'autora explica que s'han fet uns estudis que indiquen que el nivell d'anglès a Catalunya és inferior al d'altres països d'Europa, com ara Grècia, Dinamarca, o Portugal. A més, l'article proposa set causes (en diu obstacles) d'aquest estancament lingüístic de l'anglès a Catalunya. Voldria analitzar-les i comentar-les una a una.
1. Factor cultural. D'acord. És molt difícil eliminar l'estigma xupi-pijo de parlar en anglès a Catalunya. Tot i així, és comprensible—no som anglesos, som catalans. Curiosament, l'article indica també que ni anglesos ni francesos saben llengües—cosa que he constatat personalment. Tot i que una part meva s'esforça per no dir bajanades com “Que estudiïn llengües ells!”, sí que he de confessar que em fa ràbia viure en un món que s'està empobrint lingüísticament, i part d'aquest empobriment ve de l'imperialisme lingüístic practicat per un grapat de llengües: l'anglès, el francès, i el castellà, per exemple. És curiós que els conqueridors no vegin la necessitat d'aprendre cap altre idioma.
2. La falta de professors nadius. Completament en desacord. Completament. Un professor nadiu difícilment sabrà com utilitzar els elements de la nostra llengua materna com a punts de contacte que facilitin l'aprenentatge de la segona llengua. Amb poques excepcions, els angloparlants no entenen la fonètica catalana, i per tant no poden ensenyar, per exemple, la connexió entre la vocal neutra de l'anglès i la del català. El que realment ens cal és una inversió seriosa per aconseguir professors catalans amb nivell natiu d'anglès que puguin ensenyar després als nens catalans. És clar, el problema és que avui dia qualsevol que aprèn l'anglès a la perfecció prefereix ficar-se en business més que en docència. S'hi guanyen més bé la vida.
3. Com s'ensenya a les escoles. Em sembla que això és encertat. Cito l'article:
4. El model universitari. No entenc aquest punt. Un cop arribes a la universitat, oblida-te'n d'aprendre un idioma a nivell natiu. A la universitat ja és una mica tard. El que s'hauria d'aprendre a la universitat és a utilitzar l'anglès en format acadèmic.
5. La barrera econòmica. És cert que existeix. És d'on venen les percepcions negatives vers l'anglès com a idioma de privilegiats. Sempre he pensat que quan l'anglès esdevingi de veritat una lingua franca a Catalunya, l'idioma que en sorgirà no serà exactament un anglès pur, sinó mé aviat un anglès catalanitzat propi amb tot el dret d'existir. Ja veurem.
6. Estades a l'estranger. Un altre cop, això està lligat al nivell socio-econòmic. Quina llàstima. Tot i així, és cert, fins que no t'hi fiques de ple, un idioma no s'aprèn de veritat. Potser la consecució d'una Europa autènticament unida facilitaria aquest pas. Tot i així, caveat emptor. Això també comportaria una difuminació cultural catalana no gaire agradable.
7. Més versió original. Sí, sí, sí. Res més a dir—excepte que no sé res de xinès ni rus ni finlandès ni coreà ni àrab!).
En el seu article, que porta el títol de Set obstacles al nostre vivell d'anglès l'autora explica que s'han fet uns estudis que indiquen que el nivell d'anglès a Catalunya és inferior al d'altres països d'Europa, com ara Grècia, Dinamarca, o Portugal. A més, l'article proposa set causes (en diu obstacles) d'aquest estancament lingüístic de l'anglès a Catalunya. Voldria analitzar-les i comentar-les una a una.
1. Factor cultural. D'acord. És molt difícil eliminar l'estigma xupi-pijo de parlar en anglès a Catalunya. Tot i així, és comprensible—no som anglesos, som catalans. Curiosament, l'article indica també que ni anglesos ni francesos saben llengües—cosa que he constatat personalment. Tot i que una part meva s'esforça per no dir bajanades com “Que estudiïn llengües ells!”, sí que he de confessar que em fa ràbia viure en un món que s'està empobrint lingüísticament, i part d'aquest empobriment ve de l'imperialisme lingüístic practicat per un grapat de llengües: l'anglès, el francès, i el castellà, per exemple. És curiós que els conqueridors no vegin la necessitat d'aprendre cap altre idioma.
2. La falta de professors nadius. Completament en desacord. Completament. Un professor nadiu difícilment sabrà com utilitzar els elements de la nostra llengua materna com a punts de contacte que facilitin l'aprenentatge de la segona llengua. Amb poques excepcions, els angloparlants no entenen la fonètica catalana, i per tant no poden ensenyar, per exemple, la connexió entre la vocal neutra de l'anglès i la del català. El que realment ens cal és una inversió seriosa per aconseguir professors catalans amb nivell natiu d'anglès que puguin ensenyar després als nens catalans. És clar, el problema és que avui dia qualsevol que aprèn l'anglès a la perfecció prefereix ficar-se en business més que en docència. S'hi guanyen més bé la vida.
3. Com s'ensenya a les escoles. Em sembla que això és encertat. Cito l'article:
El director de Desenvolupament de Cambridge a Espanya, Xavier Ballesteros, destaca l'error comú en moltes escoles catalanes de començar l'ensenyament d'anglès per la gramàtica en lloc de la part oral, que seria la manera "natural" d'aprendre, i demana que es comenci a ensenyar abans.Si ens fixem en la manera com els nens petits aprenens idiomes, sobretot els nadons, veurem que la fonètica i la prosòdia són les bases d'un idioma. Sospito que la gramàtica (universal o no) s'aprèn també de forma simultània a l'estructura fonètica i prosòdica, i que els bebès ho aprenen tot de cop. Tot i així, en aprendre una segona llengua (no materna), sempre he pensat que el més important és que t'entenguin i entendre el que et diuen, encara que la gramàtica no sigui perfecta. Per això la pronúncia em sembla més fonamental. Un altre cop, el català conté sons i certes característiques estructurals que ens apropen de manera natual a l'anglès. Cal aprofitar-ho.
4. El model universitari. No entenc aquest punt. Un cop arribes a la universitat, oblida-te'n d'aprendre un idioma a nivell natiu. A la universitat ja és una mica tard. El que s'hauria d'aprendre a la universitat és a utilitzar l'anglès en format acadèmic.
5. La barrera econòmica. És cert que existeix. És d'on venen les percepcions negatives vers l'anglès com a idioma de privilegiats. Sempre he pensat que quan l'anglès esdevingi de veritat una lingua franca a Catalunya, l'idioma que en sorgirà no serà exactament un anglès pur, sinó mé aviat un anglès catalanitzat propi amb tot el dret d'existir. Ja veurem.
6. Estades a l'estranger. Un altre cop, això està lligat al nivell socio-econòmic. Quina llàstima. Tot i així, és cert, fins que no t'hi fiques de ple, un idioma no s'aprèn de veritat. Potser la consecució d'una Europa autènticament unida facilitaria aquest pas. Tot i així, caveat emptor. Això també comportaria una difuminació cultural catalana no gaire agradable.
7. Més versió original. Sí, sí, sí. Res més a dir—excepte que no sé res de xinès ni rus ni finlandès ni coreà ni àrab!).
16 May 2012
Homòfons i quasi homòfons
Hi ha dies en què no parlo bé l'anglès. M'aixeco, faig el cafè i les feines del matí, truco algú, i de cop i volta, sense voler, començo a dir burrades en anglès. Faig errors de principiant. Al cap de tants anys d'immersió, encara em passa. Faig coses com confondre home i house. La paraula home acostuma a referir-se a una llar, una morada, no tant al lloc físic, construit amb materials concrets (house). Per exemple, si et trobes un gos abandonat al carrer i no el pots cuidar, i vols buscar-li una casa on viure, es diu que you are finding it a home to live, no a house.
Aquestes errades tan silly em fan pensar en la utilitat i l'autoritat d'aquest blog, perquè si no parlo a la perfecció l'anglès, com el puc ensenyar? Suposo que l'única resposta que hi tinc és que tot és relatiu. Enseyo el que sé, i si algú ho troba útil, doncs ja està bé.
A més de comentar sobre el meu anglès parlat, volia parlar d'un parell de casos molt concrets de pronúncia anglesa. El primer és un cas molt curiós d'homòfons (paraules que sonen iguals). Fa dies que escolto un podcast que es diu Originz. L'autor d'aquest podcast en té un altre que es diu Bizarre Bazaar (basar estrany, o basar de curiositats). El per què d'aquest títol és senzill: totes dues paraules es pronuncien igual :) La raó d'això és que la i de bizarre i la primera a de bazaar es converteixen en vocal neutra, perquè totes dues són en síl·labes àtones—l'accent és a l'última síl·laba.
La segona cosa que volia comentar és la pronunciació de this i these. Els catalanoparlants tendim a pronunciar aquestes paraules erròniament, i com a conseqüència es confonen en el nostre parlar. Primer de tot, cal observar que el so de th és gairebé igual que el so de la d en una paraula com cadira, i no com la d de dia. Segon, la i de this s'asembla a una vocal neutra. És un so com entre la i i la e en català, però tirant a neutre. La i de these sona com la i en català. A més, la i de these dura més que la i de this. Per acabar, la s al final de this és sorda, i la s al final de these és sonora. Amb aquest parell de paraules podem practicar quatre parells de sons (ð /d, i/ɪ, s/z, vocal llarga/curta) molt comuns en anglès que ens són especialment difícils als catalanoparlants. Acostar-se a la pronúncia original ens permet que ens entenguin més bé.
Aquestes errades tan silly em fan pensar en la utilitat i l'autoritat d'aquest blog, perquè si no parlo a la perfecció l'anglès, com el puc ensenyar? Suposo que l'única resposta que hi tinc és que tot és relatiu. Enseyo el que sé, i si algú ho troba útil, doncs ja està bé.
A més de comentar sobre el meu anglès parlat, volia parlar d'un parell de casos molt concrets de pronúncia anglesa. El primer és un cas molt curiós d'homòfons (paraules que sonen iguals). Fa dies que escolto un podcast que es diu Originz. L'autor d'aquest podcast en té un altre que es diu Bizarre Bazaar (basar estrany, o basar de curiositats). El per què d'aquest títol és senzill: totes dues paraules es pronuncien igual :) La raó d'això és que la i de bizarre i la primera a de bazaar es converteixen en vocal neutra, perquè totes dues són en síl·labes àtones—l'accent és a l'última síl·laba.
La segona cosa que volia comentar és la pronunciació de this i these. Els catalanoparlants tendim a pronunciar aquestes paraules erròniament, i com a conseqüència es confonen en el nostre parlar. Primer de tot, cal observar que el so de th és gairebé igual que el so de la d en una paraula com cadira, i no com la d de dia. Segon, la i de this s'asembla a una vocal neutra. És un so com entre la i i la e en català, però tirant a neutre. La i de these sona com la i en català. A més, la i de these dura més que la i de this. Per acabar, la s al final de this és sorda, i la s al final de these és sonora. Amb aquest parell de paraules podem practicar quatre parells de sons (ð /d, i/ɪ, s/z, vocal llarga/curta) molt comuns en anglès que ens són especialment difícils als catalanoparlants. Acostar-se a la pronúncia original ens permet que ens entenguin més bé.
01 May 2012
L'embolic de les vocals en anglès
Les vocals en anglès són un embolic—no tenen cap altre qualificatiu. Si només ens fixem en la grafia, no podrem saber mai amb seguretat com es pronunciarà cap vocal, i només l'experiència directa ens guiarà en totes les excepcions i contraexcepcions. Per exemple, abunden els casos de paraules com ara women, on la o sona com una espècie de i aixafada ([ɪ]), i no una o—que seria el “normal”. Els angloparlants estan molt orgullosos d'aquest fet, que és una mena de Waterloo per a tots aquells parlants no natius que intenten conquerir les seves vocals. A més, hi ha moltíssimes diferències dialectals que ofereixen un tramat complicat d'excepcions i esoterismes lingüístics.
Tot i així, no és cert que no hi hagi cap regla que correlacioni el context sil·làbic d'una vocal amb la seva pronúncia. De fet, és normal que hi hagi regles—i fins i tot l'anglès en té. Sense regles, un idioma seria una barreja de sons sense cap sentit. La gramàtica generacional, tot i les seves mancances, ens dóna eines per entendre quines són aquestes regles. No tractaré aquí de regles extretes de la gramàtica generacional, sinó de la correlació entre la grafia i la pronúncia, que en un percentatge molt elevat dels casos no és aleatòria. Anem pas per pas.
L'anglès fa servir les cinc grafies tradicionals (A E I O U) per indicar un so vocàlic. A més, fa servir la Y, i fins i tot algunes altres lletres que normalment s'associen amb una consonant (vegi's la meva entrada Quan les vocals no hi són). A més, existeixen uns sons que es coneixen com a semivocals o semiconsonants (paraules que trobo una mica arcaiques i poc descriptives) dels quals no parlaré gaire en aquesta entrada. De manera tradicional, les cinc vocals escrites s'associen amb 10 sons vocàlics, un de “llarg” i un de “curt” per cada vocal, com si l'anglès fos el llatí. Aquests sons llargs i curts, tot i que sí que varien en durada, es diferencien sobretot per la seva qualitat, no per la seva durada. A més, es diferencien segons si són diftongs o no. Un diftong no és més que dues vocals pronunciades en la mateixa síl·laba. Una sona més apagada i supeditada (semivocal), i l'altra sona més dominant (vocal). Per exemple: cow [kaw], on aw és un diftong compost de a i de u, pronunciades de cop, amb la conseqüència que la u s'afebleix i es converteix en un so gairebé de consonant (la semivocal w).
Els deu sons vocàlics de què parlo són, doncs:
Observacions i conclusions
La primera diferència que vull remarcar és la que existeix entre una síl·laba oberta i una síl·laba tancada. Una síl·laba oberta acaba en vocal, i una de tancada, en consonant. Tenint en compte això, i observant quina pauta segueixen els exemples, la regla és la següent: quan una síl·laba és tancada (acaba en consonant), el so de la vocal és el curt (ɑ,ɛ,ɪ,o,ə). Tot i així, hi ha paraules com cape que, en pronunciar-les, la síl·laba és tancada també [keyp]. Per tal de donar una pista al lector que aquestes paraules porten una vocal llarga (diftong) i no una de curta, s'afegeix una e al final per tal de convertir la síl·laba en oberta—almenys en la grafia. Aquesta és la funció de la e final: allargar el so de la vocal. El cas de la e llarga sembla ser l'excepció, per la qual de moment no tinc cap explicació. Tot i així el que trobo més interessant és observar la tendència general. Insisteixo: hi ha moltíssimes excepcions, però també moltíssims casos que segueixen aquesta “regla”.
Alguns d'aquests sons ens són familiars als catalanoparlants, sobretot pel que fa a la e i la o tancada i oberta. La e de [ey] correspon una e tancada del català. La [ɛ] correspon a la e oberta del català. La o de [ow] és una o tancada, i la [o] (també escrita [ɔ]) és la nostra famosa o oberta.
Pel que fa al so de la u llarga [yu], hi ha una diferència molt marcada entre l'anglès americà i el britànic. No he inclòs cap exemple d'això per no embolicar la troca, però crec que cal avisar: hi ha paraules com ara dune o tune que, tot i seguir l'esquema per ser pronunciades [dyun], es pronuncien seguint l'esquema de [dun]. Em penso (potser m'equivoco) que l'anglès britànic tendeix a conservar el diftong [dyun], potser una mica, mentre que en anglès americà aquest desapareix completament.
Parlo sobre la ɪ i la ə en l'entrada Les vocals neutres. Sobre la æ tinc pensat d'escriure una entrada de blog en el futur. Stay tuned.
Corol·lari
Voldria compartir un parell d'anècdotes que em semblen interessants. La primera és sobre la meva sorpresa quan vaig descobrir ara fa un any que la paraula process es pronuncia ['prowsɛs] en anglès britànic—en comptes de ['prɑsɛs] que fem en anglès americà. La veritat és que, si seguim la regla anterior, segurament hauria de pronunciar-se a la britànica—al meu entendre, la primera síl·laba és oberta, Una altra regla que no val per re!
També vull confessar que em costa molt entendre res quan em deletregen en anglès. És clar, la a es pronuncia [ey], la e es pronuncia [i], la i es pronuncia [ai]. Les úniques que se salven són la o [ow] i la u [yu]. Quin embolic!
Tot i així, no és cert que no hi hagi cap regla que correlacioni el context sil·làbic d'una vocal amb la seva pronúncia. De fet, és normal que hi hagi regles—i fins i tot l'anglès en té. Sense regles, un idioma seria una barreja de sons sense cap sentit. La gramàtica generacional, tot i les seves mancances, ens dóna eines per entendre quines són aquestes regles. No tractaré aquí de regles extretes de la gramàtica generacional, sinó de la correlació entre la grafia i la pronúncia, que en un percentatge molt elevat dels casos no és aleatòria. Anem pas per pas.
L'anglès fa servir les cinc grafies tradicionals (A E I O U) per indicar un so vocàlic. A més, fa servir la Y, i fins i tot algunes altres lletres que normalment s'associen amb una consonant (vegi's la meva entrada Quan les vocals no hi són). A més, existeixen uns sons que es coneixen com a semivocals o semiconsonants (paraules que trobo una mica arcaiques i poc descriptives) dels quals no parlaré gaire en aquesta entrada. De manera tradicional, les cinc vocals escrites s'associen amb 10 sons vocàlics, un de “llarg” i un de “curt” per cada vocal, com si l'anglès fos el llatí. Aquests sons llargs i curts, tot i que sí que varien en durada, es diferencien sobretot per la seva qualitat, no per la seva durada. A més, es diferencien segons si són diftongs o no. Un diftong no és més que dues vocals pronunciades en la mateixa síl·laba. Una sona més apagada i supeditada (semivocal), i l'altra sona més dominant (vocal). Per exemple: cow [kaw], on aw és un diftong compost de a i de u, pronunciades de cop, amb la conseqüència que la u s'afebleix i es converteix en un so gairebé de consonant (la semivocal w).
Els deu sons vocàlics de què parlo són, doncs:
A
Llarga [ey] Exemples: cape, fate, hare
Curta [æ] o [ɑ] Exemples: cap, fat, harp
E
Llarga: [i] Exemples: Pete, demon, be
Curta: [ɛ] Exemples: pet, dem, bet
I
Llarga: [ay] Exemples: bite, file, wine
Curta: [ɪ] Exemples: bit, fill, win
O
Llarga: [ow] Exemples: cope, note, pole
Curta: [ɑ] o [o] Exemples: cop, not, poll
U
Llarga: [yu] Exemples: puny, fume, abuse
Curta: [ə] Exemples: pun, fun, bus
Observacions i conclusions
La primera diferència que vull remarcar és la que existeix entre una síl·laba oberta i una síl·laba tancada. Una síl·laba oberta acaba en vocal, i una de tancada, en consonant. Tenint en compte això, i observant quina pauta segueixen els exemples, la regla és la següent: quan una síl·laba és tancada (acaba en consonant), el so de la vocal és el curt (ɑ,ɛ,ɪ,o,ə). Tot i així, hi ha paraules com cape que, en pronunciar-les, la síl·laba és tancada també [keyp]. Per tal de donar una pista al lector que aquestes paraules porten una vocal llarga (diftong) i no una de curta, s'afegeix una e al final per tal de convertir la síl·laba en oberta—almenys en la grafia. Aquesta és la funció de la e final: allargar el so de la vocal. El cas de la e llarga sembla ser l'excepció, per la qual de moment no tinc cap explicació. Tot i així el que trobo més interessant és observar la tendència general. Insisteixo: hi ha moltíssimes excepcions, però també moltíssims casos que segueixen aquesta “regla”.
Alguns d'aquests sons ens són familiars als catalanoparlants, sobretot pel que fa a la e i la o tancada i oberta. La e de [ey] correspon una e tancada del català. La [ɛ] correspon a la e oberta del català. La o de [ow] és una o tancada, i la [o] (també escrita [ɔ]) és la nostra famosa o oberta.
Pel que fa al so de la u llarga [yu], hi ha una diferència molt marcada entre l'anglès americà i el britànic. No he inclòs cap exemple d'això per no embolicar la troca, però crec que cal avisar: hi ha paraules com ara dune o tune que, tot i seguir l'esquema per ser pronunciades [dyun], es pronuncien seguint l'esquema de [dun]. Em penso (potser m'equivoco) que l'anglès britànic tendeix a conservar el diftong [dyun], potser una mica, mentre que en anglès americà aquest desapareix completament.
Parlo sobre la ɪ i la ə en l'entrada Les vocals neutres. Sobre la æ tinc pensat d'escriure una entrada de blog en el futur. Stay tuned.
Corol·lari
Voldria compartir un parell d'anècdotes que em semblen interessants. La primera és sobre la meva sorpresa quan vaig descobrir ara fa un any que la paraula process es pronuncia ['prowsɛs] en anglès britànic—en comptes de ['prɑsɛs] que fem en anglès americà. La veritat és que, si seguim la regla anterior, segurament hauria de pronunciar-se a la britànica—al meu entendre, la primera síl·laba és oberta, Una altra regla que no val per re!
També vull confessar que em costa molt entendre res quan em deletregen en anglès. És clar, la a es pronuncia [ey], la e es pronuncia [i], la i es pronuncia [ai]. Les úniques que se salven són la o [ow] i la u [yu]. Quin embolic!
26 April 2012
Les esses de l'anglès
L'entrada d'avui se centra en dos sons de l'anglès: la s sorda [s] i la s sonora [z]. Tots dos sons es pronuncien, i fins i tot s'escriuen (amb s, ss, o z), de manera similar al seus homòlegs en català, però amb petites diferències, i amb algunes excepcions importants pel que fa a la seva ubicació.
Primer de tot, tal com explico en una entrada anterior del blog, La fidelitat a les consonants, és important adonar-se que quan en anglès s'escriuen dues esses seguides (ss) això vol dir que la s sempre és sorda. És una de les poques regles universals en anglès—la qual cosa vol dir que hi ha poques excepcions :) Aquesta regla, que ens és molt familiar en català, s'estèn fins i tot a final de paraula, on el català no té s sonora. La pregunta lògica és: en anglès, per què cal escriure dues esses a final de paraula? La resposta és que així s'indica que la s és sorda. Si no, gairebé sempre seria sonora per defecte. L'explicació és la següent: la majoria de sons consonàntics en anglès (i en especial la s) tendeixen a assimilar-se al so immediatament anterior. Per exemple: banged [bæŋgd] acaba em d (sonora) perquè la g és sonora també, però fussed [fəst] acaba en t (sorda) perquè la s anterior és sorda, tot i que ambdues paraules acaben igual (-ed). En canvi, en català, es tendeix a assimilar amb el so posterior. Per exemple: Has de fer es pronuncia ['azðə'fe], on la s al final de has (sorda) es converteix en s sonora quan entra en contacte amb la d (ð) inicial de de.
Una conseqüència d'això és que, en anglès, totes (o gairebé totes) les paraules que acaben en vocal + s es pronuncien amb una s sonora, que és el que volia explicar abans. És per això que a vegades els parlants d'anglès escriuen coses com boyz, rez (de resolution), cuz (because, amb la e final muda). Tots tres són exemples perfectes de vocal + s a final de paraula. La s sonora en aquesta posició es percep tan sonora que hi ha qui l'acaba escrivint com a z.
Per altra banda, quan veiem paraules com congress, duchess, boss, sabrem que la s final és sorda. Per tant, no caldrà fer gaire esforç, perquè la s sorda a final de paraula ens surt de manera natural. Això sí, caldrà anar amb compte de no convertir la s sorda de combinacions com the boss did it [θə'bɔsɗɪɗɪt] en s sonora[θə'bɔzɗɪɗɪt], que seria el més natural pels catalanoparlants. Un altre cop, caldrà ser fidel a les consonants i tenir presents les regles bàsiques de fonètica anglesa.
Referent a la s sonora a final de paraula (un so força difícil de pronunciar per un parlant de català), vull proposar una manera experimental de pronunciar-la sense haver de fer gaire esforç. Per resumir-ho, les meves observacions m'han dut a la conclusió que la sonoritat de la s final no s'extén per tota la durada del so. El so d'una s té una durada determinada, que depèn de la persona que parla i d'altres factors. Si suposem que aquesta durada representa un segon (ja sé que això és massa), la sonoritat se sent sobretot al principi, potser durant un quart de segon. Això vol dir que, per mantenir la comprensió intacta, la sonoritat ha d'estar present en la s, però només una mica al principi. La resta de la s es pot fer sorda, i la comprensió no minva. El que sí que està clar és que, si desapareix la sonoritat del tot, ens arrisquem a què no ens entenguin. Per exemple, no és el mateix cuss que cuz.
Per acabar, un parell d'observacion sobre la pronúncia de la s—si em repeteixo, demano disculpes. La s en anglès no és dental ni interdental, com en català. És a dir, les dents no es clouen, ni la llengua s'apropa a les dents en pronunciar-la. La s anglesa és plenament alveolar—s'acosta a les genives, ni tan sols arriba a fer-hi contacte. La punta de la llengua tendeix a restar a la part de baix de la boca, gairebé per sota de la llengua elevada, amb la qual cosa el que s'acosta a les genives superiors és la part mitja o a tres quarts de la punta de la llengua. L'anglès tendeix a fer servir els alvèols més que el català (només cal observar com es pronuncia la r retroflexa, amb la llengua recargolant-se ben enrere). La segona observació és que moltes vegades he sentit a gent pronunciant la s sorda com a labiodental (semblant a la f, amb les dents de dalt tocant o fregant el llavi inferior). Aquesta pronúncia, que no és estàndar, pot portar a confusions, perquè en català l'únic so labiodental (amb excepció de la v de Lluís Llach) és la f. Per tant, aquesta s quasi-labiodental ens pot sonar com a f, sobretot quan ens parlen per telèfon i el nivell de comprensió és més compromès.
Primer de tot, tal com explico en una entrada anterior del blog, La fidelitat a les consonants, és important adonar-se que quan en anglès s'escriuen dues esses seguides (ss) això vol dir que la s sempre és sorda. És una de les poques regles universals en anglès—la qual cosa vol dir que hi ha poques excepcions :) Aquesta regla, que ens és molt familiar en català, s'estèn fins i tot a final de paraula, on el català no té s sonora. La pregunta lògica és: en anglès, per què cal escriure dues esses a final de paraula? La resposta és que així s'indica que la s és sorda. Si no, gairebé sempre seria sonora per defecte. L'explicació és la següent: la majoria de sons consonàntics en anglès (i en especial la s) tendeixen a assimilar-se al so immediatament anterior. Per exemple: banged [bæŋgd] acaba em d (sonora) perquè la g és sonora també, però fussed [fəst] acaba en t (sorda) perquè la s anterior és sorda, tot i que ambdues paraules acaben igual (-ed). En canvi, en català, es tendeix a assimilar amb el so posterior. Per exemple: Has de fer es pronuncia ['azðə'fe], on la s al final de has (sorda) es converteix en s sonora quan entra en contacte amb la d (ð) inicial de de.
Una conseqüència d'això és que, en anglès, totes (o gairebé totes) les paraules que acaben en vocal + s es pronuncien amb una s sonora, que és el que volia explicar abans. És per això que a vegades els parlants d'anglès escriuen coses com boyz, rez (de resolution), cuz (because, amb la e final muda). Tots tres són exemples perfectes de vocal + s a final de paraula. La s sonora en aquesta posició es percep tan sonora que hi ha qui l'acaba escrivint com a z.
Per altra banda, quan veiem paraules com congress, duchess, boss, sabrem que la s final és sorda. Per tant, no caldrà fer gaire esforç, perquè la s sorda a final de paraula ens surt de manera natural. Això sí, caldrà anar amb compte de no convertir la s sorda de combinacions com the boss did it [θə'bɔsɗɪɗɪt] en s sonora[θə'bɔzɗɪɗɪt], que seria el més natural pels catalanoparlants. Un altre cop, caldrà ser fidel a les consonants i tenir presents les regles bàsiques de fonètica anglesa.
Referent a la s sonora a final de paraula (un so força difícil de pronunciar per un parlant de català), vull proposar una manera experimental de pronunciar-la sense haver de fer gaire esforç. Per resumir-ho, les meves observacions m'han dut a la conclusió que la sonoritat de la s final no s'extén per tota la durada del so. El so d'una s té una durada determinada, que depèn de la persona que parla i d'altres factors. Si suposem que aquesta durada representa un segon (ja sé que això és massa), la sonoritat se sent sobretot al principi, potser durant un quart de segon. Això vol dir que, per mantenir la comprensió intacta, la sonoritat ha d'estar present en la s, però només una mica al principi. La resta de la s es pot fer sorda, i la comprensió no minva. El que sí que està clar és que, si desapareix la sonoritat del tot, ens arrisquem a què no ens entenguin. Per exemple, no és el mateix cuss que cuz.
Per acabar, un parell d'observacion sobre la pronúncia de la s—si em repeteixo, demano disculpes. La s en anglès no és dental ni interdental, com en català. És a dir, les dents no es clouen, ni la llengua s'apropa a les dents en pronunciar-la. La s anglesa és plenament alveolar—s'acosta a les genives, ni tan sols arriba a fer-hi contacte. La punta de la llengua tendeix a restar a la part de baix de la boca, gairebé per sota de la llengua elevada, amb la qual cosa el que s'acosta a les genives superiors és la part mitja o a tres quarts de la punta de la llengua. L'anglès tendeix a fer servir els alvèols més que el català (només cal observar com es pronuncia la r retroflexa, amb la llengua recargolant-se ben enrere). La segona observació és que moltes vegades he sentit a gent pronunciant la s sorda com a labiodental (semblant a la f, amb les dents de dalt tocant o fregant el llavi inferior). Aquesta pronúncia, que no és estàndar, pot portar a confusions, perquè en català l'únic so labiodental (amb excepció de la v de Lluís Llach) és la f. Per tant, aquesta s quasi-labiodental ens pot sonar com a f, sobretot quan ens parlen per telèfon i el nivell de comprensió és més compromès.
25 April 2012
Estratègies i trucs per millorar l'anglès parlat
Sí que fa temps que no escric res en aquest blog! No me n'he oblidat, només és que mantenir dos altres blogs no sempre és fàcil, i el cert és que l'empenta inicial d'escriure sobre temes de pronúncia de l'anglès potser no era suficient per mantenir un blog a llarg termini :)
Tot i així, és una llàstima abandonar un projecte com aquest. Tinc una pila d'esborranys sobre temes relacionats amb l'anglès, i crec que seria una pèrdua absurda no intentar treballar-hi una mica més.
Entre els esborranys que he trobat, n'hi ha un que crec que val la pena repassar i publicar. En aquest parlo sobre algunes estratègies que he fet servir personalment per millorar l'anglès parlat. Com comento en algun altre lloc del blog, el meu accent no és massa polit. Tot i així, m'enorgulleixo de saber per fi com sonaria un Catalan-American de debó. Sonaria com jo.
Quines coses he fet (i faig) per millorar la meva parla? A continuació teniu un recull no intensiu:
• L'estratègia que més recomano és una de molt senzilla: repetir les paraules. Hi ha dues situacions en què faig això. Primer, en plena conversa (sí, m'autocorregeixo en plena conversa). Per exemple: imaginem que se m'escapa un I did not wanted (ens passa a tots). En comptes de continuar, senzillament repeteixo el que he dit, introduint la correcció–I did not want. El que es transmet amb això és que, tot i no ser parlant natiu d'un idioma, un respecta aquell idioma i la seva integritat. A més, els errors que es corregeixen així despareixen més ràpidament. L'altra situació on aconsello repetir les paraules és quan ens trobem amb combinacions que ens resulten difícils. Un exemple que encara em torna boig: Rhode Island (un dels Estats Units). No sé per què, a mi em resulta gairebé impossible de pronunciar-ho bé. És com un tongue-twister (embull de paraules, segons el diccionari). El que faig és, quan estic sol al cotxe i ningú no em sent, pronunciar Rhode Island tan a poc a poc com puc, fixant-me en cada so (la erra inicial, la de que s'assembla tant a la erra, la de final, el so de la a final) i accelero la pronúncia quan ja tinc clar com s'hauria de fer.
• Immersió virtual. La majoria de catalans viuen a Catalunya, on l'anglès no és idioma natiu–d'igual manera que el català no és natiu a Anglaterra. Moltes vegades, parlar anglès a Catalunya queda una mica afectat, com si vulguessis fardar. Tot i així, estic convençut que l'única manera d'aprendre un idioma bé és practicar la immersió total. Res més no funciona, almenys fins que algú inventi un aparell d'aquells que feien servir a Matrix que ens permeti d'aprendre coses instantàniament. A efectes pràctics, el que podem fer és rodejar-nos de la llengua anglesa: pel.lícules, música, ràdio, llibres, persones–sobretot persones. El meu consell bàsic és no fer servir ni diccionari ni traductor: anar a pèl. Sobretot quan llegeixes un llibre, fer servir el diccionari es fa molt pesat, la qual cosa fa que no ens ho passem bé, i com a conseqüència, que ho deixem estar. És millor no entendre una (o deu) paraules i continuar, que entendre-ho tot però cremar-se. (Nota: el Kindle té un diccionari fàcilment accessible que és la millor altrenativa que conec.) En tot cas, penseu-hi: als nens, quan aprenen un idioma de petits, no els hi cal un diccionari. Com a conseqüència, és normal acabar acumulant paraules la definició de les quals no sabem, i el significat de les quals només en tenim una idea vaga. És el més natural del món.
• L'estratègia més senzilla, per a mi, sempre ha estat fer el mínim esforç, i deixar que parlin els altres. Les persones, quan arriben a un país la llengua del qual no entenen ni parlen, acostumen a fer servir el llenguatge dels signes. Una mica més enllà es troba una estratègia que he fet servir molt: no acabar les frases. Un exemple: estàs parlant amb algú i de cop i volta t'oblides de com dir una cosa. Per no haver de trencar la conversa, i per quedar bé, el que faig molt sovint és permetre que l'interlocutor acabi les meves frases. Com? Doncs baixant la veu i fent així com que em fa mandra explicar-ho tot. És sorprenent quanta gent hi ha al món disposada a acabar els nostres pensaments i afegir les seves paraules. Amb la meitat d'esforç aconsegueixo un 100% de comunicació! Not too shabby, com diu la gent d'aquestes contrades.
Post Scriptum:
Quan escrivia l'esborrany d'aquest article, vaig trobar un article al New York Times sobre un periodista americà d'origen filipí, i sobre el que havia fet per aprendre anglès. Ho recomano a tothom que necessiti una mica d;inspiració. L'article original és aquí: http://www.nytimes.com/2011/06/26/magazine/my-life-as-an-undocumented-immigrant.html
Tot i així, és una llàstima abandonar un projecte com aquest. Tinc una pila d'esborranys sobre temes relacionats amb l'anglès, i crec que seria una pèrdua absurda no intentar treballar-hi una mica més.
Entre els esborranys que he trobat, n'hi ha un que crec que val la pena repassar i publicar. En aquest parlo sobre algunes estratègies que he fet servir personalment per millorar l'anglès parlat. Com comento en algun altre lloc del blog, el meu accent no és massa polit. Tot i així, m'enorgulleixo de saber per fi com sonaria un Catalan-American de debó. Sonaria com jo.
Quines coses he fet (i faig) per millorar la meva parla? A continuació teniu un recull no intensiu:
• L'estratègia que més recomano és una de molt senzilla: repetir les paraules. Hi ha dues situacions en què faig això. Primer, en plena conversa (sí, m'autocorregeixo en plena conversa). Per exemple: imaginem que se m'escapa un I did not wanted (ens passa a tots). En comptes de continuar, senzillament repeteixo el que he dit, introduint la correcció–I did not want. El que es transmet amb això és que, tot i no ser parlant natiu d'un idioma, un respecta aquell idioma i la seva integritat. A més, els errors que es corregeixen així despareixen més ràpidament. L'altra situació on aconsello repetir les paraules és quan ens trobem amb combinacions que ens resulten difícils. Un exemple que encara em torna boig: Rhode Island (un dels Estats Units). No sé per què, a mi em resulta gairebé impossible de pronunciar-ho bé. És com un tongue-twister (embull de paraules, segons el diccionari). El que faig és, quan estic sol al cotxe i ningú no em sent, pronunciar Rhode Island tan a poc a poc com puc, fixant-me en cada so (la erra inicial, la de que s'assembla tant a la erra, la de final, el so de la a final) i accelero la pronúncia quan ja tinc clar com s'hauria de fer.
• Immersió virtual. La majoria de catalans viuen a Catalunya, on l'anglès no és idioma natiu–d'igual manera que el català no és natiu a Anglaterra. Moltes vegades, parlar anglès a Catalunya queda una mica afectat, com si vulguessis fardar. Tot i així, estic convençut que l'única manera d'aprendre un idioma bé és practicar la immersió total. Res més no funciona, almenys fins que algú inventi un aparell d'aquells que feien servir a Matrix que ens permeti d'aprendre coses instantàniament. A efectes pràctics, el que podem fer és rodejar-nos de la llengua anglesa: pel.lícules, música, ràdio, llibres, persones–sobretot persones. El meu consell bàsic és no fer servir ni diccionari ni traductor: anar a pèl. Sobretot quan llegeixes un llibre, fer servir el diccionari es fa molt pesat, la qual cosa fa que no ens ho passem bé, i com a conseqüència, que ho deixem estar. És millor no entendre una (o deu) paraules i continuar, que entendre-ho tot però cremar-se. (Nota: el Kindle té un diccionari fàcilment accessible que és la millor altrenativa que conec.) En tot cas, penseu-hi: als nens, quan aprenen un idioma de petits, no els hi cal un diccionari. Com a conseqüència, és normal acabar acumulant paraules la definició de les quals no sabem, i el significat de les quals només en tenim una idea vaga. És el més natural del món.
• L'estratègia més senzilla, per a mi, sempre ha estat fer el mínim esforç, i deixar que parlin els altres. Les persones, quan arriben a un país la llengua del qual no entenen ni parlen, acostumen a fer servir el llenguatge dels signes. Una mica més enllà es troba una estratègia que he fet servir molt: no acabar les frases. Un exemple: estàs parlant amb algú i de cop i volta t'oblides de com dir una cosa. Per no haver de trencar la conversa, i per quedar bé, el que faig molt sovint és permetre que l'interlocutor acabi les meves frases. Com? Doncs baixant la veu i fent així com que em fa mandra explicar-ho tot. És sorprenent quanta gent hi ha al món disposada a acabar els nostres pensaments i afegir les seves paraules. Amb la meitat d'esforç aconsegueixo un 100% de comunicació! Not too shabby, com diu la gent d'aquestes contrades.
Post Scriptum:
Quan escrivia l'esborrany d'aquest article, vaig trobar un article al New York Times sobre un periodista americà d'origen filipí, i sobre el que havia fet per aprendre anglès. Ho recomano a tothom que necessiti una mica d;inspiració. L'article original és aquí: http://www.nytimes.com/2011/06/26/magazine/my-life-as-an-undocumented-immigrant.html
M'agradaria acabar amb una cita extreta d'aquest article (la cursiva és meva):
My first challenge was the language. Though I learned English in the Philippines, I wanted to lose my accent. During high school, I spent hours at a time watching television (especially “Frasier,” “Home Improvement” and reruns of “The Golden Girls”) and movies (from “Goodfellas” to “Anne of Green Gables”), pausing the VHS to try to copy how various characters enunciated their words.
Subscribe to:
Posts (Atom)