Fa setmanes que escolto tota mena de comentaris sobre l'anglès parlat de la senyora Ana Botella durant la traca final de selecció de la nova ciutat olímpica. En principi, no és un tema que m'importi gaire, perquè no em sembla de bon gust criticar ningú pel seu nivell d'anglès, ni penso que sigui realment una obligació parlar-lo bé en aquest món globalitzat. Per mi, és clar, és un plaer i una causa d'orgull i una mostra de germanor haver fet l'esforç durant molts anys d'incrementar els meus coneixements sobre aquest tema, i un privilegi poder ajudar ningú que es trobi en el mateix camí que jo: el camí del perfeccionament de l'anglès parlat.
Tot i així, em sembla adient utilitzar el que sento al discurs de la senyora Botella per fer-ne una reflexió que pugui ser útil a més gent, fins i tot una inspiració. Quines són les lliçons que s'extreuen de la pronúncia maldestra d'aquesta senyora? Jo crec que n'hi ha tres de principals, si no hi comptem la cadència i el ritme, que és una àrea francament avançada: la pronúncia de la R, la confusió amb les vocals, i la manera de fer les esses inicials abans de consonant. Si la senyora Botella hagués posat una mica d'esforç en aquests tres punts, ningú no s'hi hauria ficat amb ella–amb excepció de la malaguanyada frase del cafè amb llet. Per cert, vaig trobar més ofensiva la menció al Madrid dels Àustries, però potser és per les meves tendències polítiques.
La famosa R
Conec un català resident als EUA de fa 20 anys que encara pronuncia les erres com un escocès borratxo, o com el Sean Connery a Highlander. Segons com es miri, és un tret perdonable, fins i tot charming, però jo sóc del parer que ens hauríem d'esforçar per eliminar-lo de la nostra parla en anglès. Fa temps que penso en escriure una entrada de blog sobre el tema de la R en anglès, però aquí senzillament parlaré d'allò més bàsic. El meu consell és senzill: no la feu com en català. No és mai, mai, mai una R a modus jackhammer. Es tracta d'una R on la llengua ni tan sols toca el paladar. La punta de la llengua es recargola cap endins, apuntant a un lloc imaginari entre les genives i el centre del paladar. La llengua resta allà flotant, no toca re. Així és com ha de ser. A no ser que visqueu a Escòcia, com ja he dit.
Les vocals
He parlat sobre les vocals una mica ja en el meu blog. N'hi hauria com per dedicar-hi tot un volum sencer, però el meu consell bàsic és aquest: sigui la que sigui, no la pronunciïs com en català (amb poques excepcions). Per exemple, una paraula inofensiva com tractor–perquè es noti un dels meus hobbies. Tractor no es diu tractor. Deixant de banda l'accent i les consonants, a tractor no hi ha una A com la del català, i certament no hi ha una O. El que hi ha és una A estranya que jo la percebo a mig camí entre A i E, i una O que és (sorpresa!) una vocal neutra pura i dura. Conclusió: no ens guiem pel que està escrit, mai, i sobretot amb les vocals.
La S inicial abans de consonant
Aquest és un altre tema que requeriria una entrada sencera de blog, ho sé. Senzillament, cal fer el possible per eliminar la E que se'ns cola davant de la S. Per exemple, spoon no es diu espoon. Com s'elimina aquesta S, i per què hi insisteixo tant? La segona pregunta és més fàcil de respondre. Hi insiteixo perquè afegir una E davant de la S pot impedir que entenguin el que diem. Com eliminar aquesta S epentètica? No sé si es pot eliminar al 100%, sobretot si has après l'anglès de gran. El que sí que es pot fer es practicar de dir la S sola, allargada, exagerada fins i tot, i a poc a poc anar reduint la duració del so fins que pugui enllaçar naturalment amb la resta de la paraula. Un dia d'aquests ho explicaré més a fons.
Doncs au, això és tot. Perdoneu els meus errors de tipografia. Acabo de passar-me a un teclat espanyol, i puc dir ben bé que això és un infern. Fins a la pròxima!
