Quan les vocals no hi són...

...les consonants fan de vocal

Ja he comentat de passada a la introducció l’epifania que vaig tenir quan vaig descobrir que a la paraula word no calia pronunciar cap vocal. Vinga a trencar-me la closca durant anys i anys a veure si encertava per fi la vocal en aquesta parauleta. Res no em funcionava. Sempre que podia, intentava no fer-la servir en les converses. Cosa difícil, i de fet impossible, o sigui que se m’havia convertit en una petita tortura lingüística quotidiana. Havia provat de tot. La pronunciava [word], [wurd], [werd]. Res no em funcionava. I de cop i volta, un dia, plaf! el globus va petar, el misteri es va resoldre, i ja li podia mirar a la cara a paraules difícils de pronunciar com ara word, world i d’altres. Tant em va commoure aquest descobriment, que al principi vaig tenir ràbia d’haver passat tant de temps sense saber aquest fet bàsic de l’anglès. Després vaig compadir-me de mi mateix, i vaig pensar que potser ningú no explica mai aquestes coses quan t’ensenyen l’anglès a Catalunya. Per això vaig decidir escriure sobre aquestes coses per ajudar a aclarir certes confusions fonètiques que sembla que hi hagi entorn a l’anglès i que ens són específiques als catalanoparlants.

El que és cert també és que hi hi dialectes de l'anglès que sí que hi pronuncien una vocal, en aquestes paraules. Però els dialecte a què jo estic acostumat són els mainstream d'Estats Units, on aquestes vocals, com a mínim, tendeixen a "contagiar-se" de l'erra. La manera de transcriure aquestes vocals amb contagi d'erra és, per exemple [ɚ ɝ] (de la schwa i la e oberta). Aquest article de wikipèdia en parla més.

Tirem endavant. Ho repeteixo: a efectes pràctics, i així per entendre'ns, la paraula word no té cap vocal com les que tenim en català. Per tant, cal pronunciar-la tal com raja: wrd. El problema és que això no es pot pronunciar de cap manera per un catalanoparlant, oi? Sembla que no, però en el fons no ho estic explicant tot. Cal d’introduir un matís a la meva asseveració perquè aixó s’entengui. La veritat és que sí que hi ha una vocal. La r fa de vocal. La transcripció fonètica que es pot fer de la paraula word és una cosa així [wṛd]. El petit puntet o cercle de la r indica que es tracta d’una consonant vocàlica. Això vol dir dues coses: primer, que és un so normalment consonàntic que en aquest context funciona com una vocal. Hi ha altres llengües que tenen consonants vocàliques, ara em ve al cap el sànscrit, però n’hi ha de moltes altres. Segon, que la r fa de nucli de síl·laba. Tota síl·laba es composa de tres parts: el principi, el nucli, i el fi. En anglès en diuen onset, nucleum i outset. L’únic element imprescindible en tota síl·laba és el nucli, que és la vocal. La paraula word, transcrita [wṛd] consta de onset (w), nucleum (ṛ) i outset (d). La r queda clarament en posició de nucli de síl.laba. Més encara, els anglòfons pronucien la paraula word amb una síl.laba només, i fan servir la r en el paper de vocal (almenys en dialecte americà estàndar). Tot i que varia segons el dialecte que un fa servir, altres paraules que poden contenir la r vocàlica tenen la forma següent: world, curl, Kurt, Burt, hurt, paper, order, kernel, colonel (aquestes dues últimes es pronuncien igual [kṛnəl]), barber (l’última síl.laba) i iron. Aquesta paraula es pronuncia normativament [ˈaɪɚn], aiərn, per entendre'ns. Molt diferent del que jo acostumava a pronunciar (airon). Si veieu una mena de sistema, és perquè una mica sí que n’hi ha un. Les paraules monosil·làbiques amb una r (pronunciada o escrita) a prop de la vocal tendeixen a comportar-se així. També es comporten així moltes paraules que contenen el so ər (escrit -er i -or, però també -ur, -ir i -ar) en síl·laba àtona, on la e i la o es converteixen naturalment en ə. Segur que la correspondència entre la pronunciació d'una vocal com a ə i la desapareixença última d'aquesta al costat d'erra vocàlica no és casualitat.

Com és que la r pot fer de vocal? Segons la definició tradicional de vocal, una vocal és un so que, a diferència de la consonant, es pot pronunciar independentment i indefinida. La a es pot pronunciar sense que calgui cap altre so de recolzament. La p, ja és més difícil, per tant es classifica com a consonant. I què me’n diuen de la r? En teoria és una consonant , però si ens hi fixem bé, veurem que sí que la podem pronunciar independentment, sense que calgui posar cap vocal després. A més, es pot pronunciar independentment i durant una bona estona. Prova-ho ara. Fes una rrrrrrrrrrrr... Als nens els encanta fer-ho. Fins i tot funciona amb la r anglesa (més endavant tractaré sobre el so de la  erra anglesa i com pronunciar-la).

L’anglès té altres consonants que poden fer de vocals. Ara em venen al cap la l, la m, la n, la w i la y. Segons a quina teoria lingüística un s'adhereixi, algunes d’aquestes poden rebre el nom de semivocals, perqùè són consonants que “gairebé són vocals” per posar-ho de forma basta. La w i la y ens són relativament fàcils de pronunciar en català, i no ens solen ser un obstacle per la pronunciació de l’anglès. Però de les altres, cal parlar-ne.

L’exemple que posaré de l vocàlica és Beatles. Aquesta paraula es transcriu fonèticament ['bitḷz], jo la pronuncio ['biɹḷz] perquè el meu accent en anglès és americà. La r invertida és una mica com la nostra r suau, en anglès en diuen un flap, i apareix generalment en posició intervocàlica. Si et fixes en la transcripció de Beatles, veuràs que té dues síl·labes amb dues vocals (i i ḷ), ja que havíem quedat que la l amb el puntet és vocàlica. El que passa és que, a la segona síl.laba (tḷz), de manera similar al que passa amb word, la e després d'ela no es pronuncia. La vocal no hi és present, i la ela és la que fa de vocal. Moltes de les paraules que tenen -tle (mantle), -dle (idle), -ble (able), -ple (simple), -kle (nickle) i -gle (eagle) finals segueixen aquest esquema.

Un altre tema, més complex, és el de la m i la n vocàliques. Què? També aquest sons nasals poden fer de vocal? I tant que sí! Però, que jo sàpiga, només en una posició molt especial: quan la consonant que les precedeix és una oclusiva (p, t, k) o un glottal stop (m'hi referiré així, amb el terme anglès). Què és un glottal stop? És un so que existeix en moltes llengües, inclòs el català. En català no té entitat de fonema (ni escrivim aquest so ni ens importa massa pronunciar-lo o no en general). Es tracta d’una parada, d’un tancament de la glotis. En català és involuntari normalment. Podem notar com pronunciem un glottal stop quan diem els noms de les vocals: la e, la a, etc. En una pronunciació cuidada, moltes vegades introduïm una espècie de fre entre les dues vocals que es toquen (la-a). Aquest fre és el glottal stop. En anglès és un fonema, és a dir la seva presència o absència pot decidir si el que pronunciem és una paraula o una altra. Tot i ser un fonema, no té grafia pròpia. Altres consonants fan el paper de glottal stop. Sovint és la t. L’exemple que posaré és cotton. La manera de pronunciar cotton, en el meu dialecte, és [kɔʔṇ]. Altra gent ho pronuncia [kɔtṇ]. Sigui, com sigui que es pronuciï, en aquest cas el que està clar és que la n és vocàlica, i per tant la paraula té dues síl.labes, però la segona vocal (o) no hi és en la pronúncia. És, de fet, un cas semblant al dels anteriors, en què una vocal es reduïa a vocal neutra is després desapareixia completament, deixant que la consonant del costat fes de vocal. La n vocàlica no només apareix al costat de la t. També surt al costat del so sh (transcrit ʃ), en paraules com nation, compassion, fiction, etc.

Les vocals neutres

Començo per aquí perquè la vocal neutra sembla a vegades que és una d’aquestes característiques que ens defineixen com a grup lingüístic. En molts indrets d’arreu de l’estat, només cal obrir la boca per dir "hola", perquè ja sàpiguen d’on venim. Si mai t’has preguntat com és que ho saben tan ràpid, doncs és per culpa de la vocal neutra. La vocal neutra és el nostre passaport.

Per pronunciar la vocal neutra, només cal relaxar la llengua, obrir la boca a mitges i deixar sortir l’aire. En notació fonètica, la vocal neutra s’escriu [ə], i els lingüistes l’anomenen schwa, que és una paraula provinent de l’hebreu, on és el nom d’un puntet que indica la manca de vocal. En realitat, la schwa és una anti-vocal, l’equivalent al blanc o al negre en relació a la resta dels colors. En català, la vocal neutra s’escriu amb una a o una e, i en els dialectes catalans que tenen vocal neutra, normalment aquesta es troba en síl·labes no accentuades. És cert que hi ha dialectes de les illes que fan excepció d’això, ja que pronuncien la vocal neutra en les síl·labes accentuades. Però la regla que aquí ens preocupa és que, en català, les vocals a i e es manifesten com a vocal neutra en posició sense accent.

Exemple:

la paraula "patates" es pronuncia [pə'tatəs]

El símbol ' indica que la síl·laba següent és accentuada. Noteu que l’única vocal que es pronuncia igual que com s’escriu és la segona a, que porta l’accent de la paraula.

Doncs el cas és que l’anglès també en té, de vocal neutra. Aquesta es pronuncia, a efectes pràctics, exactament igual que en català. Cal recordar això, perquè ja no cal que ens esforcem a pronunciar aquest so en anglès. Només cal agafar el so [ə] del català i fer-lo servir on surt el so [ə] de l’anglès. La regla general de distribució de la vocal neutra en anglès (amb excepcions importants que tractaré més endavant) és la següent:

En anglès, tota vocal en síl·laba no accentuada es pronuncia com a vocal neutra.

Exemple:

la paraula operation es pronuncia [əphə'reʃən]

El signe ph indica una p amb aspiració, la r es pronuncia a l’anglesa, el signe ʃ és igual al so de x en guix. Ja en parlarè més endavant de tot això. Noti’s aquí la gran diferència que hi hauria si operation es pronunciés a la manera típica, operèixon.

En català només la a i la e fan de vocal neutra. En anglès aquest comportament de les vocals es porta a l’extrem. En anglès, totes les vocals —sense excepció— poden fer la feina de vocal neutra en posicions determinades. No n’hi ha cap que se n’escapi, d’aquesta feina. Els estudiants d’anglès fins i tot s’aprenen els exemples típics, com la paraula lemon (['lɛmən]), on la o és vocal neutra. Aquesta paraula hauria de ser facilíssima de pronunciar ara que ja sabem que no s’ha de pronunciar ['lemon], amb aquesta o delatora que ens identifica com a parlants no massa refinats. La o de lemon s’escriu o, però no es pronuncia o, es pronuncia com a vocal neutra. Cal no oblidar això, ja que ens pot estalviar força maldecaps a l'hora de pronunciar les vocals de en anglès. 

En català, a més de la a i la e, que poden fer la feina de vocal neutra, tenim el cas de la o, que en certs dialectes es neutralitza en u. Tot i així, encara tenim les digníssimes vocals u i i que mai no fan de vocal neutra—encara que sí que tenen una altra feina important que les connecta amb l’anglès: la de fer de semiconsonants w i y. Sense tenir en compte aquesta excepció, la u i la i són així les nostres vocals amb més honor. Mai no canvien de jaqueta vocàlica. Mai no es neutralitzen. És clar que algú em dirà ara que en certs dialectes del català no n’hi ha, de vocals neutres. Les as son as, les es són es, les os són os. Cert, però tot i que és important tenir en compte això, aquest fet no invalida el meu argument: el català —alguna variant d’aquest almenys— s’assembla a l’anglès perquè tots dos tenen vocals neutres. Recordem aquest fet i fem-ho servir per millorar el nostre anglès parlat.

Un altra característica prou fotuda de l’anglès és que té més d’un so de vocal neutra. Abans d’anar endavant, cal dir que a vegades la schwa en anglès apareix en també en síl·labes accentuades. El que sí que és cert és que, en una síl·laba no accentuada, la schwa té tots els números per sortir. Així, anglès i català comparteixen la vocal neutra, també dita schwa. Però l’anglès, i això varia de dialecte a dialecte, pot tenir més d’una vocal neutra. En general, es pot dir que de vocal neutra només n’hi ha una, la schwa, però hi ha dialectes que fan servir el so [I] (que se'n diu i curta) també com a vocal neutra. El so [I] cal descriure’l una mica aquí, perquè és un so inexistent en català, i que en general ens costa pronunciar correctament. Sempre tenim la tendència de pronunciar-lo com la nostra i. Així, la paraula this la tendim a pronunciar [this], enlloc de [thIs], cosa que no és un error molt greu, però sí que s’ha de dir que és més quedón dir [thIs]. Hi ha dialectes en anglès que diferencien entre schwa i la I, i aquests són potser més difícils de reproduir per un catalanoparlant. També hi ha dialectes que només tenen la schwa com a vocal neutra, o de manera molt generalitzada, però sigui com sigui, va bé saber pronunciar tant la schwa i com la I. Però anem al gra. Com es pronuncia la i curta? La manera de fer-ho és posar la boca com si s'anés a pronunciar una i catalana i relaxar (o baixar) la llengua lleugerament per fer que el so s’acosti una mica més a la e catalana però sense arribar a ser una e plenament. És com fer una i passota. Pensa en la paraula pita i intenta dir-la com si gairebé volguessis dir peta, però sense acabar de fer-ho, quedant-se a mitges. A mi sempre m’ha sonat a un so entre i i e. Així és com em sona a mi.

L’avantatge de saber que l’anglès té vocals neutres és que, quan ens trobem amb una paraula polisil·làbica, sabem que, en general, les síl·labes no accentuades porten vocal neutra. En general, aniria bé aprendre a fer la schwa i la I per si apareixen en una mateixa paraula, però també hi ha parlants i accents de l’anglès que tiren per lo dret i ho fan tot com a schwa. Si ells ho fan, per què no nosaltres també? Prova-ho ara amb la paraula “dictionary”: sense cap por d’estar massa lluny de la realitat, es pot pronunciar [dIkʃI'næri]. Fixa’t que la y al final de paraula és una excepció a la regla que tota vocal no accentuada passa a ser vocal neutra. Hi ha moltes excepcions, i només la familiarització amb el vocabulari pot arribar a donar un coneixement extens de tots els casos. Tot i així, s’ha de saber que les síl·labes finals tendeixen a seguir una sub-regla pel que fa a vocal neutra: les os són sempre ou, les ys son i, les as són a (també ə), les us són iu.

Per concloure, la utilitat de saber que moltes vocals no accentuades en anglès són vocals neutres radica en què podem aprendre’ns molt bé una vocal neutra i anar introduint-la, amb la confiança que la nostra pronunciació sonarà mínimament autèntica. Cal no patir per quina vocal neutra escollim. En general, als anglòfons no els importa gaire quin accent anglès tenen els parlants no nadius de l’anglès. Així, escollim schwa (estàndard i avorrida, al meu parer), o I (yeah baby!).

Introducció

Avui per fi començo el meu bloc d'anglès per catalans. Sempre m’han interessat els idiomes, i n’he estudiat uns quants. Tinc coneixements de fonètica, potser una mica antiquats. El meu objectiu amb aquest bloc és de transmetre petites reflexions sobre la pronunciació de l’anglès. Això sí, sempre des d’un punt de vista de gramàtica prescriptiva.

Fa uns anys vaig començar a notar un fenomen ben estrany. El meu anglès estava millorant. Específicament, la meva pronunciació estava millorant. No crec que mai arribi a ser molt bona, però ara mateix és força passable. He de confessar que, a part de a BUP i COU (l’ESO avui en dia), i un parell d’anys a la universitat, no es pot dir que hagués estudiat anglès. Bé, no com un que fa la carrera de filologia anglesa o que es treu el Proficiency, que suposo, però no massa, que t’acaba ensenyant el que s’ha de saber sobre l’anglès. El fet és que, al cap de tants anys de viure a Estats Units, havent fet una carrera universitària americana, després d’haver tingut nens i haver-me integrat a la vida d’aquí, després que el meu català hagi estat totalment destruït i envaït d’anglicismes i d’un accent americà que no puc evitar ni percebre, és només ara que m’adono d’alguns conceptes bàsics que un ha de tenir presents per poder millorar la pronunciació de l’anglès.

Quan estudiava a la universitat a Barcelona fa molts anys, vaig tenir un llampec de professor que es deia Ricard Jordana. Quin home! Quina inspiració! Era el meu professor d’anglès, o de pedagogia de l’anglès, ara no recordo. Les seves propostes d’aleshores posaven molt d’èmfasi en fer servir els elements de la llengua nativa per ensenyar un segon idioma. També insistia en què era millor que els parlants de la llengua nativa ensenyessin l’anglès, i no els parlants natius d’anglès mateixos. Ignoro si les seves idees sobre l’ensenyament de l’anglès han arrelat o no entre la comunitat docent. Tot i així, les seves idees han estat una inspiració per mi. Els articles d’aquest bloc parteixen d’experiències reals, no d’un estudi lingüístic rigorós, però deuen molt a l'enfoc plantejada pel professor Jordana.

He dit abans que fa uns quants anys vaig notar una millora en el meu nivell d’anglès. Això, és clar, no vol dir que el meu anglès sigui perfecte. De fet, m’agradaria saber què vol dir això de parlar l’anglès perfectament. L’anglès s’ha convertit ja en un idioma de fer servir i tirar. No importa la llengua en si. Importa la comunicació que ens dóna, el poder que proporciona. Que el fem servir amb una mica d’accent i amb expressions no massa castisses? Cap raó per espantar-se: el mateix han fet totes les comunitats d’immigrants als Estats Units, per exemple.

Però si el meu anglès no és perfecte, què faig aquí escrivint un bloc pretenent ensenyar a la gent a parlar-lo? Bé, per resumir-ho, i com diuen els castellans: “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”. Tot i que tinc formació filològica, aquesta només em serveix per posar dins d’un marc més o menys acurat i amb una certa referència a la lingüística els fets que hi presento. El que m’ha servit com a punt de partida per les meves idees no es la reflexió lògica o científica, sinó tot un seguit de inspiracions vingudes en moments en què finalment t’adones d’un fet o realitat que t’ha passat per alt durant molt de temps. Només posaré un exemple d’això.

Quan estudiava a la universitat a prop d'on visc, feia una classe on ens vam passar un parell de setmanes fent transcripcions fonètiques de l’anglès. En una de les primeres transcripcions que vaig fer, sortia la paraula word. El professor la va transcriure [wrd] (la r realment porta un cercle petit a sobre, que significa que la r és vocàlica). Això exactament és el que em va sobtar. Tota la meva vida havia tingut una inseguretat total a l’hora de pronunciar aquesta paraula, per culpa sobretot de la vocal, que no acabava mai d’encertar. De cop i volta, vaig adonar-me que no calia pronunciar cap vocal. Quin alliberament! Quin èxtasi! No calia fer res, no hi havia vocal. La llei del mínim esforç, migdiada per la llengua. Cap vocal com les entenem en català. La vocal és la r. I em vaig posar a pronunciar, ara sí correctament, la paraula “word”: W-R-D. Res més senzill. Sona genial. Sona a anglès. Això sí que és una eina útil, em vaig dir. Com és que ningú mai no m’havia ensenyat això? No havia prestat prou atenció a classe d’anglès? No, em penso que no. Em vaig sentir estafat. Ningú no m’havia dit mai que la r era la vocal de la paraula word!

Així és com em va venir al cap la idea que potser algun dia escriuria uns articles per explicar als catalanoparlant els secrets per parlar l’anglès i sonar mínimament passable. Però, ho adverteixo per endavant, no és una cosa fàcil. Hi ha molts sons i lleis fonètiques que són no només alienes, sinó totalment oposades a les regles fonètiques del català. Tot i així, en força casos, les dues llengües coincideixen, com en el tema de la vocal neutra, del qual ja en parlaré. A més, cal practicar, encara que sigui davant del mirall. Com més practiques, millor. Al metro, a l’autobús, al cine abans de començar la pel.li, al vàter, a la perruqueria, passejant pel carrer, mirant el futbol. Practica, perquè les hores van apilant-se i al final això dóna resultats.

Una última advertència. El que vull intentar fer és una eina per gent que vol millorar el seu anglès, amb finalitats pràctiques. Com altres eines, pot ser que aquests articles siguin massa informals. No importa tampoc això massa. Si hi ha alguna cosa que funciona, i per les raons que siguin que funciona, això ja m’estarà bé. Perdoneu els meus anglicismes i proveu de relaxar-vos i deixar enrere tot el que sabeu sobre l’anglès, perquè la meva intenció és explicar coses que crec que no s'expliquen prou sovint.

Pel que fa al títol del bloc, notareu que faig servir “per” enlloc de “per a”. Em sembla que encara hi ha gent que potser es deu preocupar sobre quina d’aquestes dues preposicions s'ha de fer servir. No m’hi ficaré en això. El que sí que volia notar és que, en aquest context, “per” és totalment ambigu. Pot voler dir "per a", però també pot, i ha de voler dir "per". Perquè l’anglès no pot ser patrimoni només dels anglesos si aspira a ser llengua internacional. També els catalans, com els altres, tenim dret de fer-nos-lo nostre. Per això és adient fer servir la preposició per (au, i així acabo en preposició, que diuen que està mal fet).