L'entrada d'avui se centra en dos sons de l'anglès: la s sorda [s] i la s sonora [z]. Tots dos sons es pronuncien, i fins i tot s'escriuen (amb s, ss, o z), de manera similar al seus homòlegs en català, però amb petites diferències, i amb algunes excepcions importants pel que fa a la seva ubicació.
Primer de tot, tal com explico en una entrada anterior del blog, La fidelitat a les consonants, és important adonar-se que quan en anglès s'escriuen dues esses seguides (ss) això vol dir que la s sempre és sorda. És una de les poques regles universals en anglès—la qual cosa vol dir que hi ha poques excepcions :) Aquesta regla, que ens és molt familiar en català, s'estèn fins i tot a final de paraula, on el català no té s sonora. La pregunta lògica és: en anglès, per què cal escriure dues esses a final de paraula? La resposta és que així s'indica que la s és sorda. Si no, gairebé sempre seria sonora per defecte. L'explicació és la següent: la majoria de sons consonàntics en anglès (i en especial la s) tendeixen a assimilar-se al so immediatament anterior. Per exemple: banged [bæŋgd] acaba em d (sonora) perquè la g és sonora també, però fussed [fəst] acaba en t (sorda) perquè la s anterior és sorda, tot i que ambdues paraules acaben igual (-ed). En canvi, en català, es tendeix a assimilar amb el so posterior. Per exemple: Has de fer es pronuncia ['azðə'fe], on la s al final de has (sorda) es converteix en s sonora quan entra en contacte amb la d (ð) inicial de de.
Una conseqüència d'això és que, en anglès, totes (o gairebé totes) les paraules que acaben en vocal + s es pronuncien amb una s sonora, que és el que volia explicar abans. És per això que a vegades els parlants d'anglès escriuen coses com boyz, rez (de resolution), cuz (because, amb la e final muda). Tots tres són exemples perfectes de vocal + s a final de paraula. La s sonora en aquesta posició es percep tan sonora que hi ha qui l'acaba escrivint com a z.
Per altra banda, quan veiem paraules com congress, duchess, boss, sabrem que la s final és sorda. Per tant, no caldrà fer gaire esforç, perquè la s sorda a final de paraula ens surt de manera natural. Això sí, caldrà anar amb compte de no convertir la s sorda de combinacions com the boss did it [θə'bɔsɗɪɗɪt] en s sonora[θə'bɔzɗɪɗɪt], que seria el més natural pels catalanoparlants. Un altre cop, caldrà ser fidel a les consonants i tenir presents les regles bàsiques de fonètica anglesa.
Referent a la s sonora a final de paraula (un so força difícil de pronunciar per un parlant de català), vull proposar una manera experimental de pronunciar-la sense haver de fer gaire esforç. Per resumir-ho, les meves observacions m'han dut a la conclusió que la sonoritat de la s final no s'extén per tota la durada del so. El so d'una s té una durada determinada, que depèn de la persona que parla i d'altres factors. Si suposem que aquesta durada representa un segon (ja sé que això és massa), la sonoritat se sent sobretot al principi, potser durant un quart de segon. Això vol dir que, per mantenir la comprensió intacta, la sonoritat ha d'estar present en la s, però només una mica al principi. La resta de la s es pot fer sorda, i la comprensió no minva. El que sí que està clar és que, si desapareix la sonoritat del tot, ens arrisquem a què no ens entenguin. Per exemple, no és el mateix cuss que cuz.
Per acabar, un parell d'observacion sobre la pronúncia de la s—si em repeteixo, demano disculpes. La s en anglès no és dental ni interdental, com en català. És a dir, les dents no es clouen, ni la llengua s'apropa a les dents en pronunciar-la. La s anglesa és plenament alveolar—s'acosta a les genives, ni tan sols arriba a fer-hi contacte. La punta de la llengua tendeix a restar a la part de baix de la boca, gairebé per sota de la llengua elevada, amb la qual cosa el que s'acosta a les genives superiors és la part mitja o a tres quarts de la punta de la llengua. L'anglès tendeix a fer servir els alvèols més que el català (només cal observar com es pronuncia la r retroflexa, amb la llengua recargolant-se ben enrere). La segona observació és que moltes vegades he sentit a gent pronunciant la s sorda com a labiodental (semblant a la f, amb les dents de dalt tocant o fregant el llavi inferior). Aquesta pronúncia, que no és estàndar, pot portar a confusions, perquè en català l'únic so labiodental (amb excepció de la v de Lluís Llach) és la f. Per tant, aquesta s quasi-labiodental ens pot sonar com a f, sobretot quan ens parlen per telèfon i el nivell de comprensió és més compromès.
26 April 2012
25 April 2012
Estratègies i trucs per millorar l'anglès parlat
Sí que fa temps que no escric res en aquest blog! No me n'he oblidat, només és que mantenir dos altres blogs no sempre és fàcil, i el cert és que l'empenta inicial d'escriure sobre temes de pronúncia de l'anglès potser no era suficient per mantenir un blog a llarg termini :)
Tot i així, és una llàstima abandonar un projecte com aquest. Tinc una pila d'esborranys sobre temes relacionats amb l'anglès, i crec que seria una pèrdua absurda no intentar treballar-hi una mica més.
Entre els esborranys que he trobat, n'hi ha un que crec que val la pena repassar i publicar. En aquest parlo sobre algunes estratègies que he fet servir personalment per millorar l'anglès parlat. Com comento en algun altre lloc del blog, el meu accent no és massa polit. Tot i així, m'enorgulleixo de saber per fi com sonaria un Catalan-American de debó. Sonaria com jo.
Quines coses he fet (i faig) per millorar la meva parla? A continuació teniu un recull no intensiu:
• L'estratègia que més recomano és una de molt senzilla: repetir les paraules. Hi ha dues situacions en què faig això. Primer, en plena conversa (sí, m'autocorregeixo en plena conversa). Per exemple: imaginem que se m'escapa un I did not wanted (ens passa a tots). En comptes de continuar, senzillament repeteixo el que he dit, introduint la correcció–I did not want. El que es transmet amb això és que, tot i no ser parlant natiu d'un idioma, un respecta aquell idioma i la seva integritat. A més, els errors que es corregeixen així despareixen més ràpidament. L'altra situació on aconsello repetir les paraules és quan ens trobem amb combinacions que ens resulten difícils. Un exemple que encara em torna boig: Rhode Island (un dels Estats Units). No sé per què, a mi em resulta gairebé impossible de pronunciar-ho bé. És com un tongue-twister (embull de paraules, segons el diccionari). El que faig és, quan estic sol al cotxe i ningú no em sent, pronunciar Rhode Island tan a poc a poc com puc, fixant-me en cada so (la erra inicial, la de que s'assembla tant a la erra, la de final, el so de la a final) i accelero la pronúncia quan ja tinc clar com s'hauria de fer.
• Immersió virtual. La majoria de catalans viuen a Catalunya, on l'anglès no és idioma natiu–d'igual manera que el català no és natiu a Anglaterra. Moltes vegades, parlar anglès a Catalunya queda una mica afectat, com si vulguessis fardar. Tot i així, estic convençut que l'única manera d'aprendre un idioma bé és practicar la immersió total. Res més no funciona, almenys fins que algú inventi un aparell d'aquells que feien servir a Matrix que ens permeti d'aprendre coses instantàniament. A efectes pràctics, el que podem fer és rodejar-nos de la llengua anglesa: pel.lícules, música, ràdio, llibres, persones–sobretot persones. El meu consell bàsic és no fer servir ni diccionari ni traductor: anar a pèl. Sobretot quan llegeixes un llibre, fer servir el diccionari es fa molt pesat, la qual cosa fa que no ens ho passem bé, i com a conseqüència, que ho deixem estar. És millor no entendre una (o deu) paraules i continuar, que entendre-ho tot però cremar-se. (Nota: el Kindle té un diccionari fàcilment accessible que és la millor altrenativa que conec.) En tot cas, penseu-hi: als nens, quan aprenen un idioma de petits, no els hi cal un diccionari. Com a conseqüència, és normal acabar acumulant paraules la definició de les quals no sabem, i el significat de les quals només en tenim una idea vaga. És el més natural del món.
• L'estratègia més senzilla, per a mi, sempre ha estat fer el mínim esforç, i deixar que parlin els altres. Les persones, quan arriben a un país la llengua del qual no entenen ni parlen, acostumen a fer servir el llenguatge dels signes. Una mica més enllà es troba una estratègia que he fet servir molt: no acabar les frases. Un exemple: estàs parlant amb algú i de cop i volta t'oblides de com dir una cosa. Per no haver de trencar la conversa, i per quedar bé, el que faig molt sovint és permetre que l'interlocutor acabi les meves frases. Com? Doncs baixant la veu i fent així com que em fa mandra explicar-ho tot. És sorprenent quanta gent hi ha al món disposada a acabar els nostres pensaments i afegir les seves paraules. Amb la meitat d'esforç aconsegueixo un 100% de comunicació! Not too shabby, com diu la gent d'aquestes contrades.
Post Scriptum:
Quan escrivia l'esborrany d'aquest article, vaig trobar un article al New York Times sobre un periodista americà d'origen filipí, i sobre el que havia fet per aprendre anglès. Ho recomano a tothom que necessiti una mica d;inspiració. L'article original és aquí: http://www.nytimes.com/2011/06/26/magazine/my-life-as-an-undocumented-immigrant.html
Tot i així, és una llàstima abandonar un projecte com aquest. Tinc una pila d'esborranys sobre temes relacionats amb l'anglès, i crec que seria una pèrdua absurda no intentar treballar-hi una mica més.
Entre els esborranys que he trobat, n'hi ha un que crec que val la pena repassar i publicar. En aquest parlo sobre algunes estratègies que he fet servir personalment per millorar l'anglès parlat. Com comento en algun altre lloc del blog, el meu accent no és massa polit. Tot i així, m'enorgulleixo de saber per fi com sonaria un Catalan-American de debó. Sonaria com jo.
Quines coses he fet (i faig) per millorar la meva parla? A continuació teniu un recull no intensiu:
• L'estratègia que més recomano és una de molt senzilla: repetir les paraules. Hi ha dues situacions en què faig això. Primer, en plena conversa (sí, m'autocorregeixo en plena conversa). Per exemple: imaginem que se m'escapa un I did not wanted (ens passa a tots). En comptes de continuar, senzillament repeteixo el que he dit, introduint la correcció–I did not want. El que es transmet amb això és que, tot i no ser parlant natiu d'un idioma, un respecta aquell idioma i la seva integritat. A més, els errors que es corregeixen així despareixen més ràpidament. L'altra situació on aconsello repetir les paraules és quan ens trobem amb combinacions que ens resulten difícils. Un exemple que encara em torna boig: Rhode Island (un dels Estats Units). No sé per què, a mi em resulta gairebé impossible de pronunciar-ho bé. És com un tongue-twister (embull de paraules, segons el diccionari). El que faig és, quan estic sol al cotxe i ningú no em sent, pronunciar Rhode Island tan a poc a poc com puc, fixant-me en cada so (la erra inicial, la de que s'assembla tant a la erra, la de final, el so de la a final) i accelero la pronúncia quan ja tinc clar com s'hauria de fer.
• Immersió virtual. La majoria de catalans viuen a Catalunya, on l'anglès no és idioma natiu–d'igual manera que el català no és natiu a Anglaterra. Moltes vegades, parlar anglès a Catalunya queda una mica afectat, com si vulguessis fardar. Tot i així, estic convençut que l'única manera d'aprendre un idioma bé és practicar la immersió total. Res més no funciona, almenys fins que algú inventi un aparell d'aquells que feien servir a Matrix que ens permeti d'aprendre coses instantàniament. A efectes pràctics, el que podem fer és rodejar-nos de la llengua anglesa: pel.lícules, música, ràdio, llibres, persones–sobretot persones. El meu consell bàsic és no fer servir ni diccionari ni traductor: anar a pèl. Sobretot quan llegeixes un llibre, fer servir el diccionari es fa molt pesat, la qual cosa fa que no ens ho passem bé, i com a conseqüència, que ho deixem estar. És millor no entendre una (o deu) paraules i continuar, que entendre-ho tot però cremar-se. (Nota: el Kindle té un diccionari fàcilment accessible que és la millor altrenativa que conec.) En tot cas, penseu-hi: als nens, quan aprenen un idioma de petits, no els hi cal un diccionari. Com a conseqüència, és normal acabar acumulant paraules la definició de les quals no sabem, i el significat de les quals només en tenim una idea vaga. És el més natural del món.
• L'estratègia més senzilla, per a mi, sempre ha estat fer el mínim esforç, i deixar que parlin els altres. Les persones, quan arriben a un país la llengua del qual no entenen ni parlen, acostumen a fer servir el llenguatge dels signes. Una mica més enllà es troba una estratègia que he fet servir molt: no acabar les frases. Un exemple: estàs parlant amb algú i de cop i volta t'oblides de com dir una cosa. Per no haver de trencar la conversa, i per quedar bé, el que faig molt sovint és permetre que l'interlocutor acabi les meves frases. Com? Doncs baixant la veu i fent així com que em fa mandra explicar-ho tot. És sorprenent quanta gent hi ha al món disposada a acabar els nostres pensaments i afegir les seves paraules. Amb la meitat d'esforç aconsegueixo un 100% de comunicació! Not too shabby, com diu la gent d'aquestes contrades.
Post Scriptum:
Quan escrivia l'esborrany d'aquest article, vaig trobar un article al New York Times sobre un periodista americà d'origen filipí, i sobre el que havia fet per aprendre anglès. Ho recomano a tothom que necessiti una mica d;inspiració. L'article original és aquí: http://www.nytimes.com/2011/06/26/magazine/my-life-as-an-undocumented-immigrant.html
M'agradaria acabar amb una cita extreta d'aquest article (la cursiva és meva):
My first challenge was the language. Though I learned English in the Philippines, I wanted to lose my accent. During high school, I spent hours at a time watching television (especially “Frasier,” “Home Improvement” and reruns of “The Golden Girls”) and movies (from “Goodfellas” to “Anne of Green Gables”), pausing the VHS to try to copy how various characters enunciated their words.
Subscribe to:
Posts (Atom)