Ja he comentat de passada a la introducció l’epifania que vaig tenir quan vaig descobrir que a la paraula word no calia pronunciar cap vocal. Vinga a trencar-me la closca durant anys i anys a veure si encertava per fi la vocal en aquesta parauleta. Res no em funcionava. Sempre que podia, intentava no fer-la servir en les converses. Cosa difícil, i de fet impossible, o sigui que se m’havia convertit en una petita tortura lingüística quotidiana. Havia provat de tot. La pronunciava [word], [wurd], [werd]. Res no em funcionava. I de cop i volta, un dia, plaf! el globus va petar, el misteri es va resoldre, i ja li podia mirar a la cara a paraules difícils de pronunciar com ara word, world i d’altres. Tant em va commoure aquest descobriment, que al principi vaig tenir ràbia d’haver passat tant de temps sense saber aquest fet bàsic de l’anglès. Després vaig compadir-me de mi mateix, i vaig pensar que potser ningú no explica mai aquestes coses quan t’ensenyen l’anglès a Catalunya. Per això vaig decidir escriure sobre aquestes coses per ajudar a aclarir certes confusions fonètiques que sembla que hi hagi entorn a l’anglès i que ens són específiques als catalanoparlants.
El que és cert també és que hi hi dialectes de l'anglès que sí que hi pronuncien una vocal, en aquestes paraules. Però els dialecte a què jo estic acostumat són els mainstream d'Estats Units, on aquestes vocals, com a mínim, tendeixen a "contagiar-se" de l'erra. La manera de transcriure aquestes vocals amb contagi d'erra és, per exemple [ɚ ɝ] (de la schwa i la e oberta). Aquest article de wikipèdia en parla més.
Tirem endavant. Ho repeteixo: a efectes pràctics, i així per entendre'ns, la paraula word no té cap vocal com les que tenim en català. Per tant, cal pronunciar-la tal com raja: wrd. El problema és que això no es pot pronunciar de cap manera per un catalanoparlant, oi? Sembla que no, però en el fons no ho estic explicant tot. Cal d’introduir un matís a la meva asseveració perquè aixó s’entengui. La veritat és que sí que hi ha una vocal. La r fa de vocal. La transcripció fonètica que es pot fer de la paraula word és una cosa així [wṛd]. El petit puntet o cercle de la r indica que es tracta d’una consonant vocàlica. Això vol dir dues coses: primer, que és un so normalment consonàntic que en aquest context funciona com una vocal. Hi ha altres llengües que tenen consonants vocàliques, ara em ve al cap el sànscrit, però n’hi ha de moltes altres. Segon, que la r fa de nucli de síl·laba. Tota síl·laba es composa de tres parts: el principi, el nucli, i el fi. En anglès en diuen onset, nucleum i outset. L’únic element imprescindible en tota síl·laba és el nucli, que és la vocal. La paraula word, transcrita [wṛd] consta de onset (w), nucleum (ṛ) i outset (d). La r queda clarament en posició de nucli de síl.laba. Més encara, els anglòfons pronucien la paraula word amb una síl.laba només, i fan servir la r en el paper de vocal (almenys en dialecte americà estàndar). Tot i que varia segons el dialecte que un fa servir, altres paraules que poden contenir la r vocàlica tenen la forma següent: world, curl, Kurt, Burt, hurt, paper, order, kernel, colonel (aquestes dues últimes es pronuncien igual [kṛnəl]), barber (l’última síl.laba) i iron. Aquesta paraula es pronuncia normativament [ˈaɪɚn], aiərn, per entendre'ns. Molt diferent del que jo acostumava a pronunciar (airon). Si veieu una mena de sistema, és perquè una mica sí que n’hi ha un. Les paraules monosil·làbiques amb una r (pronunciada o escrita) a prop de la vocal tendeixen a comportar-se així. També es comporten així moltes paraules que contenen el so ər (escrit -er i -or, però també -ur, -ir i -ar) en síl·laba àtona, on la e i la o es converteixen naturalment en ə. Segur que la correspondència entre la pronunciació d'una vocal com a ə i la desapareixença última d'aquesta al costat d'erra vocàlica no és casualitat.
Com és que la r pot fer de vocal? Segons la definició tradicional de vocal, una vocal és un so que, a diferència de la consonant, es pot pronunciar independentment i indefinida. La a es pot pronunciar sense que calgui cap altre so de recolzament. La p, ja és més difícil, per tant es classifica com a consonant. I què me’n diuen de la r? En teoria és una consonant , però si ens hi fixem bé, veurem que sí que la podem pronunciar independentment, sense que calgui posar cap vocal després. A més, es pot pronunciar independentment i durant una bona estona. Prova-ho ara. Fes una rrrrrrrrrrrr... Als nens els encanta fer-ho. Fins i tot funciona amb la r anglesa (més endavant tractaré sobre el so de la erra anglesa i com pronunciar-la).
L’anglès té altres consonants que poden fer de vocals. Ara em venen al cap la l, la m, la n, la w i la y. Segons a quina teoria lingüística un s'adhereixi, algunes d’aquestes poden rebre el nom de semivocals, perqùè són consonants que “gairebé són vocals” per posar-ho de forma basta. La w i la y ens són relativament fàcils de pronunciar en català, i no ens solen ser un obstacle per la pronunciació de l’anglès. Però de les altres, cal parlar-ne.
L’exemple que posaré de l vocàlica és Beatles. Aquesta paraula es transcriu fonèticament ['bitḷz], jo la pronuncio ['biɹḷz] perquè el meu accent en anglès és americà. La r invertida és una mica com la nostra r suau, en anglès en diuen un flap, i apareix generalment en posició intervocàlica. Si et fixes en la transcripció de Beatles, veuràs que té dues síl·labes amb dues vocals (i i ḷ), ja que havíem quedat que la l amb el puntet és vocàlica. El que passa és que, a la segona síl.laba (tḷz), de manera similar al que passa amb word, la e després d'ela no es pronuncia. La vocal no hi és present, i la ela és la que fa de vocal. Moltes de les paraules que tenen -tle (mantle), -dle (idle), -ble (able), -ple (simple), -kle (nickle) i -gle (eagle) finals segueixen aquest esquema.
Un altre tema, més complex, és el de la m i la n vocàliques. Què? També aquest sons nasals poden fer de vocal? I tant que sí! Però, que jo sàpiga, només en una posició molt especial: quan la consonant que les precedeix és una oclusiva (p, t, k) o un glottal stop (m'hi referiré així, amb el terme anglès). Què és un glottal stop? És un so que existeix en moltes llengües, inclòs el català. En català no té entitat de fonema (ni escrivim aquest so ni ens importa massa pronunciar-lo o no en general). Es tracta d’una parada, d’un tancament de la glotis. En català és involuntari normalment. Podem notar com pronunciem un glottal stop quan diem els noms de les vocals: la e, la a, etc. En una pronunciació cuidada, moltes vegades introduïm una espècie de fre entre les dues vocals que es toquen (la-a). Aquest fre és el glottal stop. En anglès és un fonema, és a dir la seva presència o absència pot decidir si el que pronunciem és una paraula o una altra. Tot i ser un fonema, no té grafia pròpia. Altres consonants fan el paper de glottal stop. Sovint és la t. L’exemple que posaré és cotton. La manera de pronunciar cotton, en el meu dialecte, és [kɔʔṇ]. Altra gent ho pronuncia [kɔtṇ]. Sigui, com sigui que es pronuciï, en aquest cas el que està clar és que la n és vocàlica, i per tant la paraula té dues síl.labes, però la segona vocal (o) no hi és en la pronúncia. És, de fet, un cas semblant al dels anteriors, en què una vocal es reduïa a vocal neutra is després desapareixia completament, deixant que la consonant del costat fes de vocal. La n vocàlica no només apareix al costat de la t. També surt al costat del so sh (transcrit ʃ), en paraules com nation, compassion, fiction, etc.
