Amb aquesta entrada vull parlar sobre un parell de trets diferencials de l'anglès pel que fa al tractament dels grups de consonants—consonant clusters en anglès. A més, vull relacionar aquests trets amb els equivalents trets del català, per tal de demostrar on podem aprofitar el que ja fem en català per aplicar-ho a l'anglès.
Comparat amb el català, l'anglès és un idioma que permet acumular força sons consonàntics al voltant d'una síl.laba. Un exemple d'això podria ser una paraula com strength, d'una síl.laba només, que té una vocal i 7 consonants escrites. Tot i que el català és una llengua que permet l'acumulació de consonants, no ho fa de manera tan extrema com l'anglès—un exemple seria la paraula brams.
Aquests grups consonàntics no estan limitats als que es produeixen dins d'una mateixa paraula. També es donen entre paraules, com quan una paraula acaba en consonant i la següent comença en consonant. Un exemple d'això seria fast food. Les consonants acumulades entre les dues paraules són stf. Encara que sembli estrany, en anglès tots tres sons consonàntics d'aquest exemple es pronuncien. Pels catalanoparlants, la dificultat de pronunciar combinacions similars està en el fet que no les trobem en la nostra llengua, no hi estem acostumats, fins i tot no les sabem percebre. L'estratègia espontània del català tendeix a ser assimilar, perdre i simplificar els sons consonàntics en aquestes situacions. L'anglès, però, sobretot en un parlar una mica cuidat, manté tots tres sons. Ens cal, doncs entrenar-nos i trobar estratègies per poder.
La primera cosa que cal entendre és que l'anglès, en general, manté tots els sons consonàntics que entren en contacte directe en grups de consonants. Hi ha excepcions, però no tantes com per invalidar aquesta tendència general. El resultat de no mantenir els sons consonàntics és que no ens entenen. Cal recordar que l'anglès té moltes parelles de paraules bessones que es diferencien per un petit so consonàntic, o per una característica vocàlica, com ara una consonant sonora vs. sorda.
Per exemple, una paraula com strength s'hauria de pronunciar [strɛŋɵ]. En la transcripció fonètica veiem que, en el fons, aquesta paraula té un so vocàlic i només cinc sons consonàntics—encara que segons la pronúncia, a vegades jo hi sento 6, perquè hi ha gent que pronuncia la G. NG funciona com a mena de dígraf del so [ŋ] (que sona igual que el so al final de prenc); TH és un dígraf per representar el so [ɵ] (la zeta en castellà). El que és important d'adonar-se en aquest exemple és que strength no s'ha de simplificar mai en una cosa com ara [ə'strɛnɵ] o fins is tot [ə'strɛn]. Com comento en un altra entrada de blog, els sons consonàntics en posició final de l'anglès ens són especialment difícils als catalanoparants. Cal estar alerta i esforçar-se per no simplificar-los. La manera d'assolir això és d'agafar paraules que ens resultin difìcils i anar-les repetint internament fins que comencin a sonar com volem. Aconsello de començar a poc a poc, i atacar cada so per separat, si cal, alentint la pronúncia. La s inicial és especialment difícil. Ens hem d'acostumar a fer-la com a s i no com a [əs]. És important adonar-se que és possible pronunciar una s sense cap vocal. La s és un d'aquests sons consonàntics que poden existir amb força tranquilitat sense cap vocal. Per exemple, agafem una paraula com space, que es pronuncia [speis]—una síl.laba. Acostumem-nos a dir s-pace, alentint la s inicial, gairebé com si fos una paraula de dues síl.labes. A poc a poc augmenteu la velocitat, i ja veureu com aviat podreu pronunciar la S inicial bastant millor que abans.
En resum, cal pronuciar cada consonant que està escrita. Bona sort!
